Què passa si obres la porta?

De les institucions a les persones.

2011-06-20T16:41:00.007+02:00

Reflexionant sobre l’última PAC, m’he trobat a internet aquest vídeo. És un vídeo de l’Ismael Peña López, professor de la UOC que m’ha semblat molt interessant. Primer contextualitza el nostre sistema educatiu actual i ens fa veure els seus “pros” i els seus “contres”. Després continua parlant sobre com la societat de la informació ha transformat les nostres necessitats educatives i, finalment, parla del paper que pot jugar les NNTT i de com introduir-les de forma tranquil·la a la nostra quotidianitat professional i educativa.

M’ha cridat l’atenció el concepte “d’apropiar-se” de les Noves Tecnologies que, segons l’Ismael Peña López, no s’ha de centrar únicament en els aspectes tècnics sinó també en entendre com es transforma la comunicació, les relacions i els propis aprenentatges. Crec que, al llarg de l’assignatura de NTICEDU, hem estat aprofundint en aquesta apropiació i en comprendre com ens transforma en múltiples àmbits.

És un vídeo breu, accessible que espero que em venia molt de gust compartir.

9. Mapa conceptual PAC 2.3.

2011-06-19T12:41:00.004+02:00

A continuació presento el mapa conceptual que situa l'activitat proposada en relació als conceptes de l'assignatura i l'aprenentatge significatiu:

8. Disseny Activitat

2011-06-19T12:39:00.002+02:00

Títol de l’activitat	COM DOCUMENTEM ELS PROCESSOS EDUCATIUS AL CENTRE A TRAVÉS DEL BLOC DE L’ESCOLA?
Descripció dels agents personals i de la tecnologia mediadora.	-El mediador és una mestra de l’escola que, actualment, porta tots els blocs del centre al seu càrrec. -Els aprenents són mestres i altre personal docent del centre (vetlladora, TEI, etc) que tenen diferències en relació a l’ús de les NNTT, però que tenen un cert interès d’introduir-se en ell. -La tecnologia mediadora és Internet, els blocs (plataforma wordpress), els processadors de textos (word o similar), els programes de tractament de la imatge (VSO Resizer), l’ordinador i la càmera de fotos compacta.
Descripció del problema de partença.	En una escola amb una metodologia innovadora (activa i viva) es genera la necessitat de buscar recursos i eines d’avaluació, autoavaluació i documentació audiovisuals alternatius dels processos d’ensenyament i aprenentatge. Aquest curs hem iniciat un nou centre educatiu a Barcelona. És un projecte d’educació viva i activa. No fem servir ni llibres convencionals ni fitxes i això complica molt l’avaluació: ens manquen eines. Tanmateix, les famílies ens demanen “proves tangibles” que els hi donin pistes d’allò que estem treballant a l’escola. Després d’una visita intensa a la Reggio Emilia (Itàlia) on treballen d’una forma molt propera a la nostra des de fa més de 40 anys, hem descobert el poder de la documentació dels processos educatius i com es poden servir per a avaluar i comunicar a les famílies allò que estem fent. Tanmateix, el bloc està engegat des de l’inici del curs i hem comprovat la seva utilitat en relació a les famílies i com a recull per a la nostra pròpia autoavaluació. No obstant, que el porti només una persona i no hi publiqui ningú més fa que es perdin moltes coses. Així doncs, es vol aprofitar el bloc com una forma d’iniciar aquesta forma de documentar la vida i els processos educatius que es donen al nostre centre i que s’impliquin tot l’equip docent en la publicació d’articles, tot i que, anteriors intents de compartir la tasca de publicació no han estat gens fructífers. Ens trobem, doncs, amb un problema mal estructurat que ha emergit de la confrontació amb la vida diària i l’experiència viscuda a d’altres centres amb metodologies similars; d’una alta complexitat ja que requereix posar en interacció un número alt de temes i funcions amb una possibilitat de predicció mínima pel que fa als resultats d’aquestes interaccions; però molt contextualitzat i, per tant, situat dins d’unes circumstàncies d’espai i temps molt concretes (especificitat de camp). És un problema d’actuacions estratègiques que implicarà que cadascú desenvolupi les formes i maneres més adaptades a la seva personalitat per tal de documentar la vida i processos educatius al centre.
Plantejament del problema.	Es planteja arran de la visita, per part de 3 persones de l’equip (inclosa la directora i la persona que duu el bloc de l’escola) a Reggio Emilia. Allà aquesta petita mostra es fa més conscient de la necessitat de trobar noves formes d’avaluar la pràctica docent i de comunicar la feina que realitzen els infants a les famílies. Emergeix la necessitat de documentar i es veu el bloc com una oportunitat per a tenir un punt de partida. Després d’aquesta visita es fa un traspàs de la informació a la resta del claustre que integra el centre (2 docents més) a través de diverses reunions formals i a la resta de personal docent a través de reunions més informals. S’arriba a la conclusió d’integrar aquesta eina (la documentació ) als nostres hàbits professionals. Per una banda, una de les docents que ha visitat Reggio Emilia desenvoluparà plantilles i carpetes d’arxius per tal de facilitar la feina de documentar a través de documents en paper i, per una altra banda, se li encarrega la feina a la mestra que duu els blocs de compartir els seus coneixements amb la resta de companyes per tal facilitar la documentació a través del bloc.
Context de l’activitat.	L’activitat es durà a terme en dos contexts principalment. Context 1: el despatx de mestres on es treballaran tots els aspectes tècnics relacionats amb el bloc i s’obriran els espais d’aprenentatge comunitari. Context 2: els ambients i espais d’aprenentatge amb infants on es duen a terme els processos educatius i on es recollirà la informació audiovisual i textual.
Característiques cognitives, emocionals, actitudinals i físiques rellevants dels aprenents.	Ens trobem amb un grup molt jove on la mitjana d’edat oscil·la al voltant dels 30 anys amb formació en educació en diversos àmbits (formal i informal). El grau d’implicació amb el projecte és molt alt i totes les integrants li dediquen una gran energia tant en el dia a dia com en la formació que és una constant. Hi ha una actitud molt positiva i una predisposició molt alta pel que fa a la millora professional tot i que, en relació a les NNTT, ens trobem que hi ha alguna tendència tecnofòbica fàcilment reconduïble. Tot i això, ens trobem en un punt del curs on s’acusa el desgast acumulat.
Competències i objectius específiques a assolir.	-Comunicar i documentar un procés educatiu senzill a través d’un article al bloc. -Elaborar una eina que ens faciliti l’avaluació dels infants i la nostra pròpia. - Conèixer eines senzilles de tractament de la imatge. -Familiaritzar-se amb l’interfície de la plataforma “Wordpress”. - Introduir l’hàbit de documentar els processos educatius a través de la imatge i l’escriptura. -Descobrir i valorar les possibilitats comunicatives i de millora professional del bloc i de la documentació.
Continguts.	Conceptuals: -El bloc i les seves possibilitats com a eina comunicativa i de documentació de processos educatius. -El valor de la documentació com a eina d’avaluació i comunicació. Procedimentals: -Seguiment d’un procés educatiu. -Publicació d’un article amb imatges al bloc de l’escola. Actitudinals: -Valoració de les possibilitats del bloc i de la documentació com eines d’avaluació. -Millora professional a través de l’acceptació de nous reptes que incorporin les NNTT.
Previsió de la seqüenciació.	Seran sessions molt breus i, en alguns casos, individualitzades. Sessió 1: Recull de la problemàtica, presentació de l’activitat i del qüestionari breu d’autoavaluació inicial. Observació del bloc de l’escola (http://blocs.xtec.cat/diaadiacongresindians/)per a veure el treball realitzat fins ara i començar a treballar en les primeres idees. Sessió 2: Retorn de la informació que s’ha recollit al qüestionari d’autoavaluació, els aprenents plantegen les seves idees en relació a quins processos volen documentar i comparteixen els seus dubtes. Reorganització de les següents sessions (establir parelles de treball, buscar dies per a sessions més individualitzades, etc). Sessió 3: Exploració de l interfície del wordpress, manipulació del VSO Resizer i pujada de primers articles (aquesta sessió és molt probable que s’hagi de treballar de forma individualitzada o per parelles atenent als diferents punts de partida que tenen els integrants. També és molt probable organitzar parelles heterogènies segons el nivell de coneixements previs). Tanmateix, s’hauran de fer ajustos sobre la marxa en funció de les necessitats de cada integrant i, en alguns casos, s’hauran de realitzar sessions posteriors per a treballar un aspecte en concret. Sessió 4: Recull del treball realitzat i reflexió conjunta. Qüestionari d’autoavaluació final. Sessió 5: Conclusions i negociació de significats conjunt (aquesta sessió és probable que no es realitzi en funció del que s’hagi parlat a la sessió 4).
Fonamentació psicopedagògica.	Aquest disseny es basa en els principis de l’aprenentatge significatiu (Ausubel, 1963,1968), per tant, és actiu (els aprenents hauran d’interactuar amb la seva realitat immediata), constructiu (es parteix dels coneixements previs dels aprenents i s’adapten les sessions a aquests coneixements), col·laboratiu (es preveuen espais per a la negociació de significats, conclusions i propostes de millora així com per l’aprenentatge entre iguals), intencional (els aprenents tenen clars els objectius de l’activitat i la finalitat), conversacional (el diàleg és bàsic en el disseny de l’activitat), contextualitzat (ja implica una necessitat real de la vida professional dels aprenents i tindrà una repercussió en un mitjà existent) i reflexiu (ja que es verbalitza el que s’ha aprés i es desenvoluparan estratègies de millora i es duran a terme decisions).
Procediments i criteris d’avaluació.	L’avaluació continuada basada en l’observació serà un de les eines bàsiques que farem servir. No obstant, l’autoavaluació dels propis aprenents serà també una eina molt important. Tindrem dos qüestionaris d’autoavaluació un a l’inici i un altre al final. Al qüestionari inicial els aprenents hauran de valorar aspectes relacionats amb el bloc i la documentació com a eina de comunicació i avaluació, les dificultats que pensen que es poden trobar en aquesta experiència, quins de tots els aspectes implicats creuen que els hi pot resultar més complex i quin més senzill o el nivell d’expectatives en relació a l’aprenentatge. Al qüestionari d’autoavaluació final es trobaran les mateixes preguntes (tot i que plantejades amb una visió retrospectiva) que hauran de valorar novament tot comparant-lo amb el full d’autoavaluació inicial al davant. Tanmateix, les sessions 4 i 5 s’obrirà el debat compartit per tal de negociar significats i propostes de millora conjuntes.
Previsió temporització.	Es preveu l’inici el 20 de maig i la seva finalització el dia 6 de juny. Les sessions més individualitzades es negociaran i s’establiran en el calendari en funció de les necessitats explicitades pels propis aprenents.

7. Premissa, argumentació i conclusions sobre el canvi conceptual en relació a la PAC1

2011-04-30T16:33:00.001+02:00

1. Premissa

La realització de l’avaluació inicial (mapa conceptual, qüestionari i preguntes breus), la lectura dels articles i moduls, la participació en els debats, la lectura dels blocs i síntesis d’alguns companys i la reformulació de tots els conceptes i idees en diversos mapes conceptuals m’han inmérs en un procés complex que ha donat lloc un canvi conceptual en el meu sistema cognitiu.

2. Arguments

Per argumentar aquesta premissa, començarem parlant de l’avaluació inicial i com ha fet un paper fonamental en tot aquest procés. El qüestionari i el mapa conceptual han fet una funció molt important com element d’ancoratge. El fet de fixar mitjançant aquest registre el meu coneixement m’ha permès tornar enrere, relacionar el que estic aprenent amb les meves concepcions anteriors i trobar esquemes mentals amb els que poder relacionar tot els conceptes nous.

Aquest procés s’ha traduït en una “tangibilitat” dels meus coneixements previs que m’ha permès concebir-los com una espècie d’agafador al qual acudir davant la marabunta impressionant d’idees i conceptes que he anat incorporant. Fer-ho visualment, a través d’un mapa conceptual, m’ha donat una imatge del meu propi coneixement previ molt accessible per tal d’anar comparant i introduint aspectes nous.

I, ja que parlem del Mapa Conceptual (Mapa 1)[1], aprofitarem per analitzar el mapa conceptual inicial tot comparant-lo amb el Mapa Conceptual elaborat a partir de la lectura de l’article de Domènech i Tirado i que es pot veure al meu bloc personal (Mapa 2) i el Mapa Conceptual inclòs en aquest document (Mapa 3) i així també parlar del procés i camí que he hagut de desenvolupar per arribar del primer al segon.

· El Mapa 1 és un mapa amb un nombre de nodes i proposicions molt reduït, en canvi, es pot observar que en el Mapa 3 l’increment de nodes i proposicions és considerable. Per a crear el Mapa 3 vaig haver de realitzar diverses versions que partien del Mapa 2. En algunes d’aquestes versions anteriors a la definitiva hi havia un excés de nodes i proposicions que em van forçar a realitzar un veritable esforç de síntesi. Tot analitzant la situació, em vaig adonar que havia realitzar un mapa conceptual de l’article molt complet i que les següents versions es limitaven a anar afegint les idees dels mòduls i dels debats. Això em va fer veure que havia d’anar més enllà i que, per a treballar realment els conceptes, havia de reestructurar el Mapa 2 i reorganitzar els conceptes del mòdul, de l’articlei del debat per tal que entressin en relació. Aquest fet ha provocat una transformació dels meus esquemes mentals i una reorganització de les relacions establertes entre conceptes que es veuen reflectides en el Mapa 3.

· Al Mapa 1 hi ha tres conceptes que ocupen un paper central dins de la xarxa, no obstant pel seu número d’enllaços directes, no són els que tenen un nivell d’abstracció més elevat. Al Mapa 2 hi havia un concepte en el que coincidia l’abstracció i el fet de ser el concepte central del propi mapa. A la versió que s’hi adjunta en aquest document es pot observar que aquesta centralització es divideix entre més conceptes i idees i, tot i que hi ha dos idees que ocupen un lloc preeminent trobem d’altres que, pel seu número d’enllaços directes, denoten un nivell d’abstracció destacat.

· Pel que fa a la jerarquia dels conceptes del Mapa 1 podem veure que hi ha, principalment, dos nivells que indiquen poca profunditat. Tant al Mapa 2 com al Mapa 3 trobem una ampliació considerable d’aquest jerarquia. Al Mapa 3 trobem 5 nivells jeràrquics que indiquen subordinació entre elles. Per tal de fer molt més aclaridora aquesta jerarquia tant al Mapa 2 com al Mapa 3 s’ha establert un codi de colors.

1. Taronja: està reservat als conceptes més destacables pel que fa al seu nivell d’abstracció i en els que més he aprofundit en tot el procés. Entre aquests conceptes també s’estableix una jerarquia a través de la mida, ja que he posat més gran aquells conceptes en els que he desenvolupat un esquema més complex.

2. Verd: aquests conceptes són subordinats als anteriors. Són conceptes molt rellevants i abstractes però que comencen a fer-se més específics. Serveixen per tal que d’altres més secundaris s’ancorin i estableixen una relació amb conceptes de nivell superior (taronges).

3. Groc: són conceptes importants perquè obren la porta a d’altres més secundaris, com poden ser els exemples i conclusions. Marquen elements importants que senyalen fites en el camí i això connota cert nivell d’abstracció, però són més concrets que els descrits anteriorment.

4. Gris: normalment es reserva a nodes que no tenen sortida i que afegeixen matisos o desgranen els conceptes grocs, tenen un caràcter molt més específic i concret.

5. Blau: aquest color està reservat per a conceptes que, tot i no ocupar un lloc preeminent abstracte dins del meu esquema mental, han estat reveladors o concloents i que, per tant, trobo important destacar.

· Quant a la relació d’enllaç entre proposicions i nodes i la seva coherència, podem observar que al Mapa 1 és inexistent en alguns casos. Quan vaig iniciar el Mapa 2 em vaig adonar de la necessitat d’establir enllaços i que, tot i que les fletxes per sí mateixes indiquen relació entre conceptes, els enllaços estableixen matisos en aquestes relacions, jerarquies, causes i conseqüències. I, per tant, l’establiment d’aquests enllaços també m’ha fet aprofundir i fer més complex el meu esquema mental ja que no és el mateix dir que uns conceptes estan relacionats que definir aquesta relació. Aquesta és una de les qüestions que més mals de caps m’ha dut ja que quan vaig fer el Mapa 2 vaig establir alguns enllaços que no eren adequats. A la realització del Mapa 3, com es pot comprovar, vaig procurar utilitzar enllaços coherents i fer-ne servir de diferents, sempre i quan, això suposés establir alguna diferència en la relació. Quan hi ha un enllaç que s’utilitza en diversos llocs és fa sent conscient que té el mateix valor. Tanmateix, un criteri que també es va fer servir és el de la parquedat això m’ha obligat a estudiar detingudament els conceptes i trobar parells o grups entre ells que es poguessin relacionar amb un altre concepte superior (o no) a través d’un únic enllaç. Considero que això m’ha forçat a desenvolupar esquemes més complexos.

· Al Mapa 1 trobem un número molt elevat de nodes “sense sortida” que, fent una revisió crítica, es podrien connectar amb d’altres nodes del propi mapa o, fins i tot, entre ells. Al Mapa 2 també s’hi troba aquesta deficiència que al Mapa 3 s’ha procurat corregir. Després dels enllaços, aquesta ha estat una de les tasques més complexes. Revisant les versions del Mapa 3 m’adonava que, dins del meu esquema mental, hi havia relacions entre conceptes que no estaven reflectides. Això em va forçar a donar-li diverses formes i trencar amb la forma inicial i plantejada en el Mapa 2. La dificultat m’ha comportat desenvolupar una cohesió mental molt més sòlida que es reflecteix en la consistència del propi Mapa.

· Tant al Mapa 1 com al Mapa 2 i al Mapa 3, trobem que la direcció de les fletxes indica relació jeràrquica o causal. No obstant, es pot observar que aquestes fletxes estan més pensades en els dos últims mapes que al primer ja que han tingut en compte, totes les qüestions relacionades amb els enllaços, la parquedat dels mateixos i aquells nodes que no tenien sortida. Això ha provocat necessariament reformular aquestes direccions i fletxes per tal d’incorporar tota aquesta complexitat i reestructuració.

· La informació que s’inclou en els mapes, com s’ha vist clarament en el moment que parlàvem dels nodes, s’ha ampliat molt significativament. La redacció d’aquests nodes ha suposat aprofundir en els conceptes ja que, moltes vegades, es podia fer servir un concepte diverses vegades en diferents llocs del mapa; no obstant, duplicar nodes amb el mateix contingut li restava cohesió i coherència al mapa. Mantenir aquests dos valors (cohesió i coherència) ha implicat matisar els nodes i aprofundir en el seu sentit en relació als enllaços i la resta de nodes per tal de poder redactar el contingut més adequat i ajustat. La informació és prou significativa i sintètica i, com hem vist en punts anteriors, ha suposat un esforç de cercar l’essència en els continguts dels nodes, dels enllaços, les relacions i la pròpia jerarquia.

Deixant de banda l’anàlisi del Mapa Conceptual però sense oblidar que tot ha estat un procés on hi ha hagut diverses activitats en paral·lel i que s’han anat retroalimentant, passarem a comentar el qüestionari i la seva relació amb la lectura de l’article de Domènech i Tirado i el material dels moduls. Rellegint les meves respostes inicials, me n’adono que, de forma intuïtiva, no anava gaire desencaminada. Tot i això, constato que ara em trobaria amb tot un seguit de recursos conceptuals i relacionals que li donarien una cohesió i coherència molt més solida a les meves respostes. En moltes respostes podria afegir conceptes que ara controlo més, així com establir vincles que fonamentessin les meves idees. Posarem un exemple per tal que es vegi més clar com, partint d’un coneixement intuïtiu i més pròxim al sentit comú, l’aprofundiment en les lectures i altres activitats paral·leles ha deixat pas un coneixement més fonamentat i més abstracte:

1. ¿Creus que el progrés en el coneixement tecnològic i científic determina i garanteix el progrés econòmic i social? Contesta clarament i justifica la resposta.
Resposta donada a l’avaluació inicial	Resposta actual
Crec que tant el progrés tecnològic i científic com el progrés econòmic i social tenen una estreta relació. No obstant, no sempre van de la mà. Tot depèn molt de les polítiques que es desenvolupen al voltant d’aquests dos factors. Un avenç tecnològic que no vagi acompanyat de polítiques d’alfabetització digital i altres mesures genera un risc social important per a determinats sectors de la societat.	Les postures deterministes plantegen el progrés de forma unidireccional. En el cas del determinisme tecnològic, es considera que la tecnologia i la ciència són el motor d’aquest progrés. No obstant, els estudis sobre la relació entre Ciència, Societat i Tecnologia han apostat per una perspectiva més heterogènia. Des del meu punt de vista, comparteixo algunes idees de la perspectiva interactiva i la del “teixit sense costures”. Totes dues tenen en comú una visió del progrés amb múltiples direccions i amb relacions de causa i efecte complexes que constaten que la relació CTS està plena de processos multidireccionals i retroalimentacions.

Tanmateix, me n’adono que a les preguntes de l’avaluació inicial en les que ens havíem de posicionar del 0 al 9, sóc capaç, no només de posicionar-me de forma diferent, sinó de redactar la proposició per fer-la més ajustada a les idees que hem anat treballant al llarg dels mesos. Novament, posaré un exemple per a fer més clarificadora aquesta reflexió sobre l’ampliació de conceptes i la complexificació dels meus esquemes mentals.

TE2) L’objecte principal de la Tecnologia Educativa és oferir un bon ventall de tècniques per als docents:
Posicionament a l’avaluació inicial	Posicionament actual i reformulació de la proposició per ajustar-la més als conceptes treballats
0	3 L’objecte principal de la Tecnologia Educativa és el disseny, anàlisi, l'aplicació i avaluació de situacions mediades d'aprenentatge. Entenent aquestes situacions com a part de processos i posant en contacte els mitjans amb el context sociocultural

Aquestes respostes noves que he posat d’exemples també s’han beneficiat del desenvolupament de la meva capacitat d’argumentar arran de la participació en el debat. Com ja vaig comentar a la síntesi del debat, el fet d’haver d’adoptar una postura que, inicialment, no era la meva pròpia ha transformat els meus esquemes. Haver d’analitzar els punts forts i febles de les dues postures era una qüestió necessària que requeria un exercici de pensament lateral, de recerca de divergències i convergències i de creativitat altament constructiu. D’aquesta manera els conceptes, idees, arguments i hipòtesis s’han anat reestructurant i reformulant a la meva ment amb l’objectiu d’argumentar i contra argumentar. Analitzar les intervencions dels companys i companyes et feia descobrir punts d’ancoratge que eren catalitzadors de noves idees i nous arguments. També ha estat molt rica la recerca de materials, teories i fets que recolzessin les meves premisses i conclusions; m’ha portat sorpreses molt suggerents. Però no només això, el fet d’haver d’adoptar un formalisme determinat ha forçat els meus esquemes reestructurant-los i creant xarxes i relacions entre els continguts de l’assignatura i d’altres precedents.

3. Conclusions

Així doncs, concloc que, tal i com es pot constatar mitjançant la confrontació dels diferents models de mapes conceptuals, el contrast amb les meves hipòtesis inicials de l’avaluació inicial, els exemples proposats, les meves intervencions als debats, i la meva pròpia avaluació inicial, que els meus esquemes mentals s’han fet més complexos, he ampliat les relacions entre conceptes així com he aprofundit en matisos i coneixement dels mateixos. I que a més s’afegeix un increment considerable del meu coneixement sobre els meus propis processos cognitius alhora que he anat desenvolupant les meves habilitats metacognitives tot potenciant el canvi conceptual i la transformació d’actituds, hàbits i formes de procedir pel que fa al vincle entre ciència, tecnologia societat i la relació amb la tecnologia educativa fomentant l’ampliació del meu bagatge teòric i vivencial com a mestra i futura psicopedagoga.

[1] Tot i que al debat que vam dur a terme al Campus la negreta es reservava a les conclusions, m’ha semblat adient fer-la servir per tal de destacar, dins del text argumentatiu, algunes idees i conceptes. Així doncs, destacarem les conclusions en negreta i cursiva per tal que no es confonguin amb aquestes idees.

6. Mapa conceptual definitiu.

2011-04-30T16:20:00.003+02:00

Aquí podeu veure el mapa conceptual definitiu que tants mals de cap em va portar. Us va passar el mateix?

5. Índex automàtic

2011-04-14T21:20:00.005+02:00

Em vaig barallar moltíssim amb el programa Word per arribar a fer un índex automàtic. Finalment, vaig trobar aquest vídeo a youtube que em va salvar la vida.

La veritat és que ja no faré més “chapuzas”, com diu el vídeo, y he descobert les grans propietats dels índex automàtics.

Espero que us sigui útil!!!

4. Síntesi del debat CTS

2011-04-09T14:35:00.001+02:00

He d’expressar la meva sincera sorpresa pel debat que hem construït tots plegat, ja que la meva experiència a la UOC, pel que fa a aquest tipus de metodologies, no ha estat gaire positivia. El fet de plantejar diversos fils, arrencar a partir de materials proposats interessants i elaborar unes intervencions molt ben estructurades i pensades, ha fet que li hagi dedicat una energia projectada i gestionada amb resultats fructífers. He intervingut als fils del “Leon Dormido” i al dels “Canvis culturals”.

Una de les idees que més repercussió ha tingut en el meu pensament al llarg del debat ha estat el concepte “teixit sense costures” del que han parlat algunes companyes i el text de Miquel Domènech i Francisco Javier Tirado i que, tanmateix, ha aparegut en alguns moments al fil del debat sobre el “León Dormido. M’ha copsat perquè m’ha fet tenir una visió més holística i interactiva d’aquests tres elements (ciència, tecnologia i societat) i, tot i que la meva intuïció ja anava una mica per aquest camí, el concepte i la seva aplicació a l’exemple concret del “Leon Dormido” m’ha fet establir una reflexió que m’ha dut a una comprensió més profunda d’aquesta relació. La considero important, a nivell psicopedagògic, perquè m’ha fet veure la importància d’aquesta relació i com ha de “tenyir” les nostres possibles intervencions futures. Tanmateix, el fet d’haver de desenvolupar arguments d’una postura (tecnodeterminista)que no seria, inicialment, la meva m’ha fet evolucionar molt més ja que he hagut de pensar molt i analitzar molt les dues postures per tal de trobar els punts forts i els fluixos de cadascuna. Crec que aquesta dinàmica és molt interessant perquè potencia el pensament flexible, la creativitat i, fins i tot, l’empatia. Aquests, segons el meu parer, són habilitats molt necessàries per a treballar en l’àmbit educatiu a tots els nivells ja sigui com a mestra o com a psicopedagoga.

Pel que fa a la meva intervenció la valoro, en línees generals, de forma positiva. Com aspectes positius crec que he connectat, en la majoria de casos, els meus arguments amb referents que van més enllà de la meva pròpia opinió, eren intervencions molt ajustades als temes i als materials aportats, he facilitat recursos per enriquir la discussió i he tractat de presentar els meus arguments de forma clara i ben estructurada i diferenciant les premisses de les conclusions. M’ha resultat més fàcil elaborar arguments tecnodeterministes en el fil “Canvis culturals” ja que em sentia més propera i amb una coneixement més profund pel que fa als conceptes implicats. En el cas del fil “El Leon Dormido”, m’ha costat molt més trobar tesis i elaborar conclusions sense caure en visions etnocentristes o poc elaborades. Com aspectes a millorar crec que, en algun cas, les meves intervencions eren excessivament llargues i algunes frases massa complexes. També considero que podria haver interactuat molt més amb els companys i companyes i refutar les tesis i trobar contraarguments que anessin dirigits a tesis i conclusions de persones concretes.

Destaco les intervencions de la Isabel Hernández del fil. Han estat intervencions, segons la meva opinió, molt ben estructurades i argumentades. Amb una gran capacitat de síntesi ha exposat conceptes i idees de forma molt clara i contundent. Gràcies a les seves intervencions he anat construint altres arguments i el meu pensament ha anat evolucionant considerablement. Com he comentat anteriorment, la meva posició inicial no era molt propera al tecnodeterminisme ( i ho continua sense ser-ho); però els arguments de la Isabel Hernández m’han fet veure una part de la relació CTS que em descuidava o obviava.

3. Primera versió del Mapa Conceptual

2011-04-09T14:26:00.003+02:00

Bé, aquí està la primera versió del mapa conceptual que he fet a partir de l’article Ciència, tecnologia i societat: nous interrogants per a la psicologia de Miquel Domènech i Francisco Javier Tirado.

No ha estat gens fàcil ni familiaritzar-se amb el programa “Cmaps Tools” ni conceptualitzar l’article, però crec que estic satisfeta. Si més no, controlo una mica millor el programa i l’he trobat prou útil. De fet, he aprofitat per a fer més mapes conceptuals d’altres temes que havia de treballar a l’escola i fer-los m’ha ajudat molt.

S’accepten crítiques!

2. Les potencialitats dels vídeo jocs.

2011-04-03T18:31:00.007+02:00

En general, els vídeo jocs són punt de mira de les crítiques més negatives. Se’ls hi atribueixen tota classe de penalitats i drames. No obstant, personalitats educatives com Marc Prensky els defensen de forma ferotge com una eina bàsica que permet desenvolupar estructures cerebrals diferenciades. Al vídeo que teniu a continuació podeu veure l’entrevista i reportatge que li van fer al capítol 75 del programa de “Redes para la ciencia” que com molts de vosaltres ja sabeu, dirigeix el senyor Eduard Punset.

1. Avaluació inicial

2011-03-07T17:53:00.006+01:00

Mapa de conceptes

Qüestions de desenvolupament breu

1. ¿Creus que el progrés en el coneixement tecnològic i científic determina i garanteix el progrés econòmic i social? Contesta clarament i justifica la resposta.

Crec que tant el progrés tecnològic i científic com el progrés econòmic i social tenen una estreta relació. No obstant, no sempre van de la mà. Tot depèn molt de les polítiques que es desenvolupen al voltant d’aquests dos factors. Un avenç tecnològic que no vagi acompanyat de polítiques d’alfabetització digital i altres mesures genera un risc social important per a determinats sectors de la societat.

2. ¿Estàs d’acord en què la constant fonamentació científica de les diferents tecnologies és garantia de la neutralitat ideològica d’aquestes tecnologies? Què en penses?

Em costa respondre a aquesta pregunta perquè penso que les NNTT són independents de les qüestions ideològiques. No obstant, el seu desenvolupament i com se’n facilita l’accés és un aspecte més permeable a ideologies. Considero que els interessos econòmics acostumen a influir molt en molts aspectes i aquest n’és un.

3. Expressa el teu grau d’acord: Tenir present les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) abans, durant i després de qualsevol activitat d’ensenyament-aprenentatge és un requisit indispensable actualment.

No sé si és un requisit indispensable, el que penso que és inevitable. Hi ha moltes activitats que no requereixen d’aplicar una tecnologia de forma directa. No obstant, se m’acudeixen molts exemples en que la seva presència pot facilitar la construcció i desenvolupament de coneixement. Per exemple: a P3 es plantegen plantar alguna llavor per estudiar els éssers vius. Aquesta activitat es pot fer sense introduir cap NNTT, no obstant si fem fotografies del procés, les pengem a un bloc, les mostrem als alumnes i a les famílies i coses per l’estil aconseguim aprofundir en molts aspectes de la comunicació i del que és un procés com ara veure créixer una planta.

4. ¿Quines són les causes que originen els profunds canvis que estem patint en tots els àmbits en els darrers anys?

Hi ha molts factors, però crec que el principal de tots és la pròpia essència de la postmodernitat. Aprendre a viure en la incertesa és un aspecte molt important que cal treballar amb adults i infants. S’han generat un seguit de crisis de valors que ha fet molt important la recerca de nous recursos i noves formes d’ensenyar. Ja no hi ha una jerarquia a les institucions escolars tan clara i, per tant, el paper dels mestres i professors ha canviat considerablement: no es tracta de donar lliçons; sinó de crear comunitats d’aprenentatge i, per tant, les NNTT poden ajudar molt ja que són una eina molt interessant per a crear xarxa.

5. Defineix en una frase i digues quin és l’objecte d’estudi, en una segona frase, de la Tecnologia Educativa

La Tecnologia educativa són tots aquells recursos que faciliten el desenvolupament de processos, situacions i reflexions al voltant del coneixement i de l’aprenentatge. L’objecte d’estudi de la Tecnologia educativa és, per una banda, observar i analitzar els processos i dinàmiques que es desenvolupen i es transformen al voltant de la introducció d’elements tecnològics a l’aula i, per una altra banda, desenvolupar nous recursos i posar-los en marxa.

6. Posa un exemple de transmissió de coneixement i un altre de construcció del coneixement

La transmissió de coneixement requereix d’una determinada jerarquia; un exemple seria el rol tradicional del mestre a les institucions escolars. La construcció del coneixement requereix una base més interconnectada i en xarxa i un desenvolupament més orgànic; un exemple seria el plantejament dels centres 2.0.

7. Expressa el teu grau d’acord amb la següent afirmació i argumenta el perquè: “El context és part del coneixement que la persona utilitza per tal d'explicar i donar sentit a una idea".

Sempre que el context també inclogui a les persones que envolten a l’individu, la cultura, les dinàmiques socials i altres elements, sí estic d’acord amb aquesta afirmació. Estic d’acord perquè penso que el coneixement no apareix en l’individu de forma espontània, estem inscrits en una xarxa de persones, de cultures, de moviments socials que fan que per a construir el coneixement individual necessitem a la resta i que, al mateix temps, la nostra construcció personal forma part d’una construcció col•lectiva del coneixement.

8. ¿Has pensat en la possibilitat d’adaptar l’entorn de la UOC a les teves necessitats i les dels teus companys i professors (opció Personalitza)? Inclusió del missatge al qual es respon (el lector tindrà una idea del que origina i els detalls del teu missatge), número de missatges visualitzats en les bústies compartides (útil quan hi ha molta comunicació a algunes bústies), signatura de correu (per facilitar la comunicació i posar a un clic de distància altres mitjans de comunicació teus...?

Ho he pensat moltes vegades i he fet tots els canvis possibles. No obstant, no he aconseguit personalitzar la meva signatura quan envio un correu o afegir link de forma automàtica en tots els meus enviaments.

9. Situa’t de 0 a 10 (0 gens d’acord 10 molt d’acord)

TE2) L’objecte principal de la Tecnologia Educativa és oferir un bon ventall de tècniques per als docents: ___0___

CC2) Aprenc tant dels companys com dels materials i consultors: __9____

TC1) Els professionals de l’educació han de ser competents en les tècniques que asseguren la correcta transmissió del coneixement : ____2____

DT2) La tecnologia es basa en la ciència per la qual cosa és neutral en relació a prejudicis, valors i actituds: ___1__

CC1) Les aules de la UOC són una comunitat d’aprenentatge: ___5__

DU2) Els debats virtuals suposen perdre força hores amb poc benefici personal: __4___

TE1) La Tecnologia Educativa per a psicopedagogs consisteix en assegurar un bon domini de les TIC: __5_____

DU1) Els debats a la UOC poden millorar moltíssim: ___10___

TC2) Les TIC són necessàries per transmetre els continguts als alumnes: ___0_____

DT1) El canvi tecnològic determina el canvi social: ____2____

Una nova etapa

2011-03-07T16:20:00.004+01:00

Ja fa molt de temps que no publicava una entrada en aquest bloc que vaig crear, inicialment, amb motiu de l’assignatura d’Interculturalitat i Educació. La experiència va ser tan bona i em va entusiasmar tant que vaig decidir continuar publicant petites coses.
Poc a poc, la vida professional em va demanar més temps en el camp tecnològic i em vaig dedicar a altres blocs. Aquest es va quedar petit per les meves intencions i ara me n’adono que ni tan sols em vaig acomiadar...
L’assignatura de Noves Tecnologies de la Informació i de la Comunicació que també curso a la UOC em dona una oportunitat nova de treure-li la pols a aquest bloc. Qui el visiti, pot fer una passejada pels seus articles antics i fer-se una idea de les coses que em preocupen i em motiven. Espero que sigui una passejada agradable!!!
Ens anem llegint i escrivint!!

Estrena de "Mura, un poble de cine"

2010-05-05T20:20:00.012+02:00

La cultura es transforma i res no era com va ser. Saber d’on venim i quin és el nostre origen és un dels primers passos que es donen per a respectar l’altre i la història que l’acompanya.

Aquest divendres 7 de maig a les 23:45 al canal 33 estrenen el documental “Mura, un poble de cine” dirigit per Pablo García i produït per “Doble Banda” i TVC amb la col·laboració de l’ajuntament de Mura i de Navarcles. Les imatges ens parlen d’uns adolescents que es retroben amb el passat del seu poble, Mura. La passió pel cinema uneix el passat i el present per a enriquir un futur ple de possibilitats tant pels joves com per aquells que van quedar immortalitzats anys enrere per la càmera.

Els protagonistes escolten els testimonis d’altres persones i s’escolten amb ells mateixos fent-se sensibles a allò que vibra al seu interior. És d’aquesta manera com van conduint a l’espectador per un camí d’imatges plenes de bellesa i, com van descobrint, que la història no té sentit sense les persones concretes que l’han feta possible.

Ens obren la porta a aprendre que qualsevol fet (en aquest cas el cinema a un poble) és el producte d’una diversitat de subjectivitats que interaccionen i que fan que prengui una forma única i, inevitablement, encisadora.

“Mura, un poble de cine” és una narració molt personal, quallada de moments tendres i màgics que ens permeten aprofundir en com un medi, com el cinema, pot fer eternes imatges, instants, paisatges i persones del passat alhora que ens fa reflexionar sobre com fem la nostra ànima infinita a través de les relacions entre els individus. Aquest fet fa que aquest documental no ens parli només d’una qüestió concreta, sinó que s’universalitzi endinsant-nos en els vincles íntims i estrets que es generen a través de la mirada que cadascú hi posa al passat, al present i al futur.

Més informació:

http://muraunpobledecine.blogspot.com/

Per a consultar horaris:

http://www.programaciontv24.es/programa/5172497/el-documental-mura-un-poble-de-cine.aspx

Allò que ens fa iguals.

2010-04-22T12:56:00.003+02:00

Avui vull compartir una frase que m'ha fet pensar molt:

"Una vez que un hombre empieza a reconocerse en otro, ya no puede considerar a esa persona un extraño"

Referències bibliogràfiques:
-Auster, Paul (1998): La música del azar. Anagrama. Barcelona.

Cultura d'escola i Cultura familiar

2010-04-05T22:12:00.004+02:00

No cal buscar el contrast entre una cultura llunyana i una cultura més coneguda per a trobar conflictes i malentesos. Estic convençuda que a tots els centres educatius del món, sense excepció, la cultura escolar es troba amb obstacles en la comunicació amb les famílies dels seus alumnes.

Els centres educatius tenen una determinada idiosincràsia, una forma de comunicar-se i d’establir vincles particular. Les famílies, segons com, es poden sentir molt ben ateses i acollides; però d’altres poden sentir-se excloses i fora de lloc. Som propers, tenim un objectiu comú i lluitem en una mateixa direcció, però això no és suficient per a que no hi hagi problemes per fer-nos entendre amb les famílies.

I quan les coses van bé, tot sembla una bassa d’oli, però quan les coses es compliquen sembla que parlem en idiomes diferents. El llenguatge tècnic que fem servir els i les docents, la burocràcia, les exigències de l’administració i d’altres coses ens allunyen de les famílies fins al punt de veure’ns com a enemics i no com a col·laboradors en l’educació dels seus fills i filles.

Els i les docents hem de prendre decisions sobre la vida dels nostres alumnes. Moltes vegades són decisions complexes de transmetre a les famílies i més si tenim en compte tot el que he anat comentant als paràgrafs anteriors. Fa poc em vaig veure en una situació complexa. Havíem de comunicar a unes famílies determinades que els seus fills no podien continuar l’escolarització en un centre ordinari. La nostra proposta estava molt ben pensada i reflexionada. Teníem tots els arguments de la nostra part i els centres que proposàvem eren molt atractius i acollidors. Però es negaven rotundament. Vam fer múltiples reunions, vam visitar els centres amb les famílies i els alumnes, vam presentar tots els informes tècnics existents. I seguien negant-se rotundament.

Les famílies se sentien enganyades, estafades i poc enteses. Nosaltres ens sentíem frustrades i sense més recursos per fer arribar el missatge. La comunicació feia fallida per totes bandes i no veiem solució. Les famílies es tancaven i el temps també anava en la nostra contra. Es feia feina cada dia i cada dia se li donava una volta més, però res no servia.

Finalment, vam intentar l’única cosa que ens quedava. Gairebé com una mesura desesperada, ens vam despullar de la nostra disfressa tecnòcrata, vam mirar directament als ulls de les famílies i vam obrir els nostres cors. De cop i volta, tot va canviar i van accedir.

En aquell moment, tota la feina que havíem fet anteriorment va tenir sentit. I tenia sentit perquè els ulls que els miraven eren uns ulls iguals que els seus, eren uns ulls que brillaven amb amor cap als seus fills, érem unes persones com ells que es preocupaven de forma humana pel futur d’aquells infants i que, d’una forma insolentment honesta els feien arribar que també compartien les seves pors.

I és que l’emoció ens connecta, siguem de la cultura que siguem tots sentim, tots podem ser feliços o desgraciats. Tots i totes ens neguitegem i tots i totes podem tenir preocupacions. Als centres educatius pensem que aquesta és una obvietat que no cal explicitar. No obstant tots els nostres protocols, tots els tecnicismes i psicologismes que mediatitzen la relació i el vincle amb les famílies fan invisible aquest fet.

Quan això es posa nu d’artificialitats a sobre de la taula és un acte tant contundent que és irrefutable.

Si los terremotos desolan la cultura.

2010-01-18T18:21:00.003+01:00

Des de mi punto de vista, el arte es algo básico. El arte no sólo aporta un deleite y un placer particular a quien lo disfruta, sino que aporta identidad y referencias a la comunidad en la que se suscribe. El arte es un eco existencial y subjetivo del pasado, un arranque para el presente y una proyección de lo que podrá ser una persona o una sociedad en el futuro.

El arte, por tanto, es esencial e inherente a la condición humana del mismo modo que lo es el juego o el amor.

Dicho esto y dando por descontado la gran preocupación prioritaria por las vidas humanas y las condiciones de salud de toda una población como la que siente y padece el pulso de la gran desgracia de ser víctima de un terremoto. Cabe decir que a Haití y sus habitantes se les suma la gran tragedia de haber perdido la gran mayoría de su patrimonio cultural.

Este punto tan importante, hace que un país esté todavía más desmoronado que la propia evidencia muestra. No solo se han de reconstruir infraestructuras de todo tipo vitales para la supervivencia; sino que encima se ha de reconstruir el alma de un pueblo casi desde cero sin referencias vitales para la vivencia.

Desde nuestras cómodas tronas primermundistas estas noticias nos deberían servir para también empezar a evitar los terremotos comerciales que destrozan nuestra cultura, la despojan de sus referentes y nos dejan sin alma propia. Sin nuestros artistas, sin nuestro arte (y hablamos de aquel que se desarrolla desde la más profunda sensibilidad y que hoy en día se realiza con la más profunda dificultad) no somos nadie y nuestra esencia cultural se convierte en esas casitas de juncos que cualquier movimiento sísmico puede devastar.

Para saber más:

http://www.lavanguardia.es/sucesos/noticias/20100117/53873128537/el-terremoto-acabo-con-el-patrimonio-cultural-de-haiti-haiti-puerto-principe-estados-unidos-arte-mod.html

6. Tancament de l'Assignatura i Avaluació.

2009-12-18T12:01:00.004+01:00

1. Paper del bloc.

Quan vaig iniciar el bloc esperava anar una mica més enllà i crear un espai on expressar els meus pensaments i reflexions al voltant de l’interculturalitat. A mida que anava llegint els mòduls i altres lectures recomanades se m’acudien diferents articles.

Les diferents entrades que se’ns proposaven des de l’assignatura han estat una oportunitat per anar “mastegant”molt més els continguts i ser més conscient de tot el que hem anat aprenent. Llegir les dels companys i companyes també ha resultat enriquidor i m’ha ajudat a reformular idees o plantejaments preconcebuts. Potser he trobat a faltar que hi hagués més interacció entre els blocs dels alumnes i que es creessin dinàmiques que potenciessin l’intercanvi a través d’aquesta eina.

Tanmateix, tenir aquest espai, amb la possibilitat d’anar penjant els diferents posts, m’ha fet estar més desperta al que passava al meu voltant i moltes notícies, converses i situacions que anava vivint han provocat en mi la necessitat i la il·lusió d’escriure sobre elles, tot reflectint la meva opinió argumentada amb els conceptes que anava aprenent a l’assignatura.

El fet que hi hagi hagut persones del meu entorn que s’apuntessin a llegir el meu bloc i a fer comentaris (tant en el propi bloc com fora d’ell) també ha suposat una pujada d’autoestima i m’ha estimulat encara més a anar escrivint i explorant sobre els temes que s’han plantejat. Certament, s’ha creat una retroalimentació molt positiva i atractiva. El que he trobat a faltar és que les professores de l’assignatura intervinguessin als blocs i anessin fent petits comentaris que ens orientessin al voltant del que anem escrivint. Sóc conscient de la dificultat que suposa això, però crec que, si es vol potenciar molt més en trimestres següents, s’hauria de fer un plantejament en relació a aquest tema. Si es busca crear una comunitat d’aprenentatge virtual a través dels blocs, els professors haurien de ser més presents per tal que el seu us fos més significatiu.

Espero i desitjo continuar escrivint i aportant a través de la xarxa la meva opinió sobre aspectes relacionats amb la interculturalitat i l’educació. Sempre, això sí, des de l’ humilitat del qui està aprenent. També m’ha agradat descobrir el bloc com una font de recursos, on puc anar penjant links que poden resultar interessants i socialitzar material. Així doncs, aniré fent via des d’aquesta perspectiva tot descobrint les possibilitats dels blocs.

2. Avaluació de l’assignatura.

Pel que fa a l’assignatura les meves expectatives inicials, que es reflecteixen a la primera entrada d’aquest bloc, s’han superat amb escreix.

A nivell teòric, m’ha ajudat a entendre molt més alguns conceptes i a encabir-los dins d’un context i un paradigma determinat. També m’ha fet reflexionar sobre la complexitat de l’educació intercultural i com aquesta requereix que els centres elaborin nous discursos i un teixit pedagògic molt potent on la llibertat i la igualtat estiguin del tot optimitzades.
En particular, tota aquesta reflexió m’ha semblat molt interessant per tal d’evitar caure en “folclorismes” i solucions superficials. És important tenir en compte que, per generar projectes potents als centres educatius, cal desenvolupar un model on la negociació i el consens amb tots els implicats rebi la dignitat corresponent.

Inicialment, també vaig expressar la meva inquietud per conèixer les solucions que han aparegut a d’altres països. Ha estat interessant llegir al voltant d’aquest tema i haig de dir que, sempre trobes quelcom de positiu, però també descobreixes que no hi ha solucions realment convincents. Això, considero que, vol dir que encara tenim molta feina a fer i que és un terreny on la creativitat té una gran cabuda. Alguns projectes dels que se’ns han presentat alguns detalls m’han semblat molt interessants i m’agradaria poder investigar molt més sobre ells.

Una altra cosa destacable és que, tot i que no es fa de forma explícita, la reflexió que hem fet en alguns moments en relació a enfocar l’educació intercultural des del conflicte o des d’un altre àmbit. Després de pensar-hi molt detingudament i veient l’estil que es promou des de les plataformes webquest, considero que el treball cooperatiu és una forma molt més positiva d’enfocar el treball a l’aula i als centres d’una forma interdisciplinar, significativa i enriquidora. Molt més que no pas el treball partint dels conflictes o de recursos com els vídeo jocs ens plantejaven.

A nivell pràctic els debats, els treballs en grup i la webquest (del bloc ja hem parlat al punt anterior) han suposat una experiència molt enriquidora i uns espais on posar en contacte amb la realitat els conceptes més teòrics. El debat inicial em va aportar una gran reflexió sobre el relativisme d’alguns recursos i com aquests requereixen sempre un projecte d’escola que els recolzi i els hi doni un pes significatiu dins de la pràctica educativa.

El treball de la webquest, a banda de tota l’aplicació tecnològica i els coneixements tècnics adquirits, cal destacar tot el que vam aprendre al voltant de buscar uns continguts interessants pel professorat, adaptar-los al context requerit i al format webquest. Ha estat molt interessant descobrir totes les possibilitats que presenta aquest recurs i com pot potenciar l’educació intercultural a través dels plantejaments d’interactivitat i cooperació que potencia.

Concluint, crec que aquesta assignatura m’ha obert moltes portes. He trobat algunes respostes, però el que és més important: m’ha estimulat a fer-me moltes preguntes. Continuarem el camí, tot seguint els criteris que m’ha aportat!!!

5. Avaluació de recursos per treballar la interculturalitat en línia.

2009-12-11T22:58:00.010+01:00

Informe:

1. Aspectes generals:

Webquest dirigida als alumnes d’aula d’acollida de secundària que porten un any a Catalunya o que tenen com a llengua materna una llengua romànica o que estan familiaritzats amb l’alfabet llatí.

http://www.xtec.cat/~nalart/coleccio/nadorvic/index.htm

A partir de la lectura del primer capítol del llibre De Nador a Vic es treballen tot un seguit d’activitats interdisciplinars amb equips cooperatius tot tenint com a base la teoria de les intel·ligències múltiples.

L’objectiu de la mateixa és que els alumnes desenvolupin la seva autonomia, la seva autoestima i un coneixement més elevat del seu nou entorn.
No s’explicita a la pròpia webquest però aquesta guarda estreta relació amb un altre projecte que es realitza al voltant d’aquesta mateixa obra i que es duu a terme des de el curs 2004-05.

2. Aspectes generals relacionats amb l’educació intercultural:

Parteix d’un model d’interculturalitat fort entenent l’ interculturalitat com quelcom interdisciplinar al treball de les àrees. És aplicable a un nivell mig d’interculturalitat i també pot propiciar el desenvolupament d’un nivell alt.
Considerem que facilita una cultura de centre oberta a la interculturalitat i la transformació del discurs del centre facilitant l’autonomia de l’alumnat nouvingut tot apreciant els seus orígens.

3. Aspectes concrets relacionats amb el disseny de la webquest i l’educació intercultural:

El disseny tècnic contempla els aspectes generals d’una forma correcta i l’estructura és prou clara i està ben organitzada. Tot i això observem un us abusiu d’imatges (en alguns casos resulten ser massa infantils) així com un llenguatge i una presentació dels textos poc adequada pel públic al qual va dirigit. Recomanaríem seguir els paràmetres contemplats per l’associació “Lectura fàcil” (http://www.lecturafacil.net/content-management/)

El disseny formatiu és correcte ja que es contemplen totes les parts , són activitats pertinents i relacionades amb els objectius plantejats, aplicable a l’entorn virtual i s’explicita de forma clara allò que s’ha de fer. No obstant, contemplem que pot haver-hi un excés d’activitats i que es corre el risc de desmotivar a l’alumnat. Tanmateix, algunes de les activitats tenen unes condicions que no són repetibles en tots els contextos i situacions (p.ex: la visita de l’autora i l’entrevista que els alumnes realitzen).
S’intueixen activitats a l’aula ordinària, però no es contemplen de forma explícita.
Tot i això cal destacar que les activitats són molt diverses, motivadores, dinàmiques i parteixen d’un model interdisciplinar molt interessant.

Els continguts són molt adequats al grup al qual van dirigits, treballen amb prou profunditat el que es planteja i faciliten el desenvolupament de totes les competències bàsiques principalment les que fan referència a “aprendre a aprendre”.

Els recursos són suficients i, en general, correctes. Tot i això hi ha alguns que estan actualitzats, els links no condueixen a la pàgina que es proposa, alguns no tenen un llenguatge prou clar o estan escrits en castellà (en aquests casos seria molt millor elaborar un document word o pdf que fos més aclaridor pels alumnes) i en alguna activitat es podrien contemplar pàgines que contemplessin les últimes novetats (p.ex: googlearth o streetview).

Pel que fa a l’avaluació és pertinent i adequada, no obstant ,si un dels objectius és que els alumnes adquireixin més autonomia en els seus processos d’aprenentatge, s’hauria de contemplar algun tipus d’autoavaluació.

La guia didàctica contempla aspectes importants, facilita l’aplicació i explicita detalls rellevants. Però observem que s’hauria d’actualitzar i escriure-la en clau de competències bàsiques.

Altres llocs web que complementen aquesta webquest:

Vídeo on s'explica l'experiència viscuda a d'altres aules d'acollida a partir de la lectura del llibre De Nador a Vic: http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=26946
Guia del projecte de Nador a Vic: http://www.scribd.com/doc/21615254/Guia-Projecte-de-Nador-a-Vic
Bloc del projecte:http://blocs.xtec.cat/denadoravic/
Fòrum sobre el llibre: http://www.monllibres.urbea.org/

Referència bibliogràfica:

Karrouch, Laila (2004): De Nador a Vic. Barcelona: Columna.

4. Valoració PAC2 i PAC3.

2009-12-09T22:28:00.008+01:00

http://www.phpwebquest.org/catala/webquest/soporte_tabbed_w.php?id_actividad=5044&id_pagina=1

La societat postmoderna està plena de canvis. La incertesa i el sentiment de pèrdua són una constant en un món on les persones estem començant a entendre que la idea de paradigmàtica de perpetuïtat ha desaparegut per trencar-se en mil bocins.

Els moviments migratoris o els canvis de feina se succeeixen a les nostres vides i ens obliguen a experimentar sensacions i sentiments que estan plens de tristor. A les nostres aules,cada cop més, hem de veure com els alumnes pateixen aquests sentiments i els expressen de diverses formes.

Els professionals de l’educació hem de conscienciar-nos d’aquesta situació, crear espais de diàleg on les emocions trobin cabuda entre tots els academicismes que també se’ns exigeixen. La webquest elaborada per Anna Cortada , la Maite Pàmies i jo mateixa (i a la que es pot accedir a través del link que hi ha més a dalt) facilita una aproximació a aquesta consciència a través de la identificació amb tres personatges molt diferents que viuen una situació de canvi i pèrdua. El que es pretén és que el professorat de centres de primària i secundària on el nivell d’interculturalitat és mig (tot i que es aplicable a d’altres nivells) es familiaritzin amb els processos de pèrdua, elaborin una reflexió al voltant dels mateixos i desenvolupin algunes activitats o espais a la seva pròpia aula. Tot això, sempre intentant donar un marc global i teòric on poder encabir les experiències subjectives i personals.

Aquesta webquest, com d'altres, té l’avantatge de presentar un tipus de problemàtica i forma de treball en grup (aprenentatge cooperatiu) on es prioritza una qüestió imprescindible per tal de desenvolupar projectes interculturals forts i significatius. Aquesta qüestió és el diàleg, la capacitat de negociació i el consens. Com vam veure a la PAC 1 un dels errors que van cometre els dos professors va ser no arribar a un consens i a un projecte comú. Aquest fet no només és un supòsit pràctic, sinó que també és un realitat molt vigent a tots els centres.

Si considerem que la interculturalitat és un paradigma que es dóna en el sí d’una transformació del discurs i la realitat social, la interculturalitat als centres educatius ha de partir d’aquesta mateixa disjuntiva. I, com hem dit, les webquests potencien aquesta transformació amb el suport digital que resulta dinàmic, motivador, ric i significatiu. Tanmateix permet desenvolupar recursos que s’adaptin més a la realitat i a la diversitat de l’entorn tot facilitant que es generi una cultura de centre favorable al treball intercultural.

Tanmateix, aquest suport facilita l’intercanvi de coneixement ja que és un recurs socialitzat a través de la xarxa amb tot un seguit de links, documents i altres materials seleccionats prèviament que estalvien el feixuc temps de cerca a la xarxa. Per tant, és una font de coneixements i recursos molt rellevant per a tots els professionals de l’educació que tenen intenció de treballar qualsevol tema. L’autonomia i la consciència del propi procés d’aprenentatge és una altra dels avantatges que permet aquest tipus de recurs.

Si bé és interessant saber desenvolupar webquests, també ho és saber valorar i analitzar els recursos que es poden trobar a internet. Com a professionals de l’ensenyament hem de saber trobar recursos de qualitat tan per poder oferir-los als centres, com per emprar-los nosaltres mateixos a la nostra realitat o en assessoraments o, fins i tot, per a la nostra pròpia formació.

Una de les claus de la societat de la informació és la quantitat ingent d’informació que es pot trobar amb un cop de teclat, però no sempre la informació és rellevant. Dins d’aquest context resulta imprescindible que els professionals desenvolupin criteris fonamentats per teories, conceptes claus i d’altres aspectes pràctics.

Una de les millors maneres de poder ser crític amb qualsevol cosa és tenir un coneixement profund del que es pretén analitzar. El fet d’haver realitzat una webquest amb anterioritat a valorar un altre recurs ja existent a la xarxa, aporta referents sòlids per tal de poder aprofundir en l’examen.

D’altra banda, no estem analitzant recursos generals sinó només aquells que tenen com a objectiu el treball de l’ interculturalitat. Així doncs, no només necessitem posar en joc els nostres coneixements en relació a les Noves Tecnologies sinó que també hem de posar a sobre la taula tot un seguit de conceptes i teories fruit d’un altre tipus de disciplina.

Aquests conceptes ens ajuden a ubicar el recurs amb molt més fonaments en relació a les següents qüestions:
- Paradigma al qual s’inscriu.
- Model i nivell d’interculturalitat que desenvolupa o té com a objectiu desenvolupar.
- Patrons o estereotips que s’encarrega de trencar o conceptes dels quals facilita la reflexió.
- Si facilita o potencia les dimensions necessàries per desenvolupar un projecte d’intercultaralitat fort o que assenti les bases per iniciar canvis.
- Dinàmiques de diàleg i consens.

Concluint, tant la PAC2 com la PAC3 han resultat molt riques i productives; l’última s’ha enriquit molt de l’anterior però considero que cap de les dues tindria prou profunditat i seria prou significativa sense la realització de la PAC1 que aporta un marc teòric imprescindible pel desenvolupament de criteris i arguments en relació a un aspecte cada dia més important a les nostres societats: la interculturalitat i la seva relació amb l’educació.

La diversitat invisible o la polèmica dels minarets.

2009-12-09T18:52:00.007+01:00

Un dels fets que han d’afrontar els estats que acullen a diferents cultures és la qüestió de la diversitat religiosa. Aquesta diversitat no només contempla la llibertat de cadascú per professar la fe que més s’estimi, sinó que també contempla les diferents demostracions artístiques, arquitectòniques i antropològiques que són inherents a cada religió.

Pel que fa a l’islamisme, els minarets propis i característics de les mesquites en formen part d’aquest tipus d’expressions. Però sembla que a Suïssa s’han plantat i, a través d’un referèndum, han determinat que les mesquites no podran comptar amb aquest element tan particular.

La dreta més ultraconservadora de Suïssa sembla prou contenta dels resultats. I no és casual perquè aquest fet predetermina un tipus de plantejament pel que fa a la multiculturalitat i la interculturalitat de caire molt extremista.

Aquesta postura accepta l’existència de la diversitat i la “tolera” sempre que es mantingui invisible, és a dir, sempre que es mantingui en un terreny privat i no es faci massa evident. La por a que ens envaeixin o a perdre els nostres costums fan caure en l’estatisme cultural i en el conservadorisme més ranci. Però no estigmatitzem als suïssos, perquè sembla ser que aquesta polèmica no és aliena a d’altres llocs del món (inclosa Catalunya).

Tampoc és casual que la gent hagi rebutjat els minarets, un element típic de la cultura musulmana. Des del famós 11 de setembre l’islamofobia ha anat creixent gràcies a una publicitat molt efectiva que ha relacionat íntimament islam amb extremisme. Paral·lelament, els extremistes islàmics també s’han fet escoltar molt més (ja que eren molt ben rebuts en els medis que tenien ganes de desprestigiar l’islam) i s’ha creat un cercle d’odi i de por complex on islamofòbics i extremistes islàmics s’intercanvien els papers sense cap pudor.

El problema de tot és, com sempre, els tant discutits “danys col·laterals” que no per ser col·laterals fan patir menys a les persones que, en el millor dels casos, són arrossegats a la invisibilitat (en pro d’un estrany concepte d’integració) sinó és que són esclafats per la maquinària publicitària a un lloc recòndit on l’oblit és el nom més bonic que reben.

Des d’una perspectiva intercultural no es pot acceptar una resposta a aquest conflicte com la que s’ha donat a Suïssa. Una perspectiva intercultural ha de contemplar la dignitat de les minories i el de les majories sense perdre de vista la construcció d’un discurs transformador de la realitat present. Si volem un futur on la convivència per a tots i totes sigui de qualitat, necessariament hem de creure que la cultura és quelcom dinàmic i, per tant, és necessari la negociació i el diàleg i mai la imposició de la majoria sobre la minoria.

Si algú està interessat en llegir més sobre aquest tema afegeixo uns links on es poden llegir altres veus que parlen sobre aquesta mateixa polèmica. El primer relata els fets, el segon són les opinions de diverses persones significatives i l'últim és la opinió de l'escriptora Najat el Hachmi:

http://www.elpais.com/articulo/internacional/suizos/votan/favor/prohibir/minaretes/mezquitas/elpepuint/20091130elpepiint_7/Tes

http://www.elpais.com/articulo/internacional/islam/Europa/elpepuint/20091130elpepuint_13/Tes

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idtipusrecurs_PK=7&idnoticia_PK=668545

La passió per la vida

2009-11-26T19:46:00.003+01:00

Dedicat a les mestres del Morera,

a les que ho van ser i a tots els que sense ser-ho contribuiexen

cada dia a la tasca educativa

que es duu a terme (ells i elles ja saben quí són).

Crec que el que et fa ser mestre no és una carrera.

Crec que hi ha moments a la vida que la passió per la vida et desborda.
És en aquells moments que et sembla que tot el que tens a dins no té cabuda dins del teu pit. Respires ben fort i voldries compartir-ho amb algú i fer arribar als altres unes ganes de viure que exploten per dins. Són unes ganes que neixen de viure moments tristos i moments alegres. Són les ganes més autèntiques.

És en aquell precís moment en el que et transformes en mestre, de forma inevitable!

Llanto por Marruecos

2009-11-18T21:54:00.005+01:00

Avui us ofereixo un poema escrit per un desconegut poeta d'origen marroquí que ha estat tan amable d’oferir-nos la seva creació per aquest bloc.

Espero que el gaudiu molt!

Sueño con volver a verte,

por pisar tus tierras, estar entre tus gentes

es la tierra que me vio nacer

y hace años que salí y todavía no

he regresado.

Lloro por ver tus pueblos

zocos y aledaños.

Lloro por tus gentes

que emigran sin descanso.

Son los sin papeles que

mueren en pateras cruzando el charco

intentando llegar a otro

continente para encontrar trabajo.

Pero siempre con el deseo

de volver a tu lado.

Lloro por todo lo que en tu tierra

está pasando.

Lloro por Marruecos

¡Lloro!¡Lloro! Y siempre estaré llorando.

Lloro por los sin papeles

por lo mucho que están pasando,

por sus gentes que están lejos,

por lo que atrás han dejado.

Qui és Paco Candel

2009-11-14T23:17:00.001+01:00

Francesc Candel va néixer a Casas Altas (País Valencià) a l’any 1925. Quan era molt petit la seva família es va traslladar a Barcelona i van viure a Montjuïc a una zona de barraques.

Es va mantenir durant tota la seva vida a la Zona Franca, molt proper dels temes i les persones de les quals parlava als seus llibres.

Va desenvolupar varies facetes: dibuixant, escriptor, periodista i polític.

Pel que fa a la faceta d’escriptor cal destacar el llibre Els altres catalans publicat l’any 1964. Aquesta obra es considerada com un estudi sociològic sobre com es va anar construint i transformant la població i la societat barcelonina d'aquell moment. Davant de les dades fredes i objectives, Candel va desenvolupar un relat-assaig que aportava una visió més humana de les circumstàncies de la ciutat de llavors. Parlava de la situació d’indefinició que vivien els nouvinguts i de la necessitat d’acollir-los per tal de resoldre els problemes de marginació i desavantatge econòmic i social que aquests vivien. Un relat que, encara avui dia, és vigent.

Com a polític cal destacar la seva actuació com a senador per Barcelona dins de la coalició “Entesa dels Catalans” (1977).

Referència bibliogràfica: Candel, F (2002): Els altres catalans. Barcelona: Edicions 62.

3. Seguiment i evolució de la webquest.

2009-11-13T12:22:00.008+01:00

En primer lloc, m'agradaria dir que la webquest ha estat tota una descoberta. Desconeixia aquest tipus de recurs i trobo que és una eina molt encertada per integrar les Noves Tecnologies d'una forma significativa al món de la formació. Trobo molt interessant el fet de guiar i orientar la cerca per internet donat que, de ben segur, tots i totes ens hem trobat en la situació de demanar que els nostres alumnes busquin informació a internet i acabin més perduts del que van començar. Fins i tot, els adults ens acostumem a perdre'ns en el maremàgnum d'informacions que hi ha a la xarxa.
Tanmateix, trobo molt encertat que promogui el treball en equip i el treball autònom. Pel que fa al treball en equip considero que potencia el desenvolupament del diàleg, el consens i el treball cooperatiu. Aquestes habilitats són imprescindibles per arrelar un projecte d'escola intercultural realment fort i d'un alt nivell. Tot el que no passi realment per aquest procés es queda enrera del que realment demanen les aules d'avui dia.

Pel que fa al treball autònom considero que facilita el desenvolupament d’estratègies metacognitives com el seguiment del propi procés d'aprenentatge i l'autoavaluació. Aquestes habilitats són imprescindibles en un món que demana, cada vegada més, una actualització constant dels professionals de l'educació entre d'altres. Tot i els grans avantatges que mostra i les facilitats que presenten les plataformes, no podem obviar les dificultats que pot presentar a qualsevol que, com jo, encara no estigui gaire familiaritzat amb el món de les Noves Tecnologies. Una de les primeres dificultats que he trobat és les relacionades amb el món informàtic. Tot i ser senzill, no podem obviar que l'estructura informàtica condiciona la forma de programar-la...és molt evident però fins que no t'hi poses no ets vertaderament conscient de fins a quin punt.

De la mateixa manera que en el dia a dia de l'aula et condiciona el tipus de classe, com és el grup, quins recursos tens, etc. A la webquest, les seves possibilitats i limitacions t'obliguen a pensar molt. En una de les coses que més et fa pensar és en les problemàtiques i situacions que et trobes a l'aula. Pensar de forma general és relativament senzill, no obstant concretar una proposta i fer-la engrescadora i que s'adapti al format de les webquests no és gens senzill.

Al meu grup hem enfocat la nostra webquest cap a la "Formació del professorat". En part, pensàvem que tenia moltes possibilitats, però a l'hora de la veritat, ens hem adonat que tendíem a pensar les coses com si anessin dirigides als alumnes. Ara mateix, estem una mica, en aquest punt. Tractar de definir ben bé les activitats, objectius, avaluació a un públic més adult. Tanmateix, la nostra webquest està enfocada cap a la sensibilització del professorat i, no tant, cap a la capacitació. Pensàvem que era el més adequat tenint en compte el context que ens plantejava la PAC.

La nostra webquest plantejava el tema de treballa el sentiment de pèrdua com a element imprescindible per tal d'assolir l'objectiu de facilitar la vivència de la incertesa com a element clau de la nostra societat postmoderna. Evidentment, la feina no és senzilla donat que crear espais als centres educatius (i més a secundària) que fomentin aquest tipus de diàleg no és gens fàcil. Hi ha una càrrega de continguts purament acadèmics, una sèrie de demandes socials i polítiques i altres imprevistos que funcionen com a obstacle i impedeixen aquest treball a l'aula. A més moltes de les propostes per a treballar les emocions cauen en els típics tòpics o en processos pseudoterapeutics que no convenen gens per trencar amb l'etnocentrisme imperant. Per tant, ha estat complex donar-li la forma adequada que ens permetés presentar la diversitat de situacions i la confluència de l'emoció i el sentiment de pèrdua.
Pel que fa al treball en equip, hem de dir que ha estat del tot fluid. Si bé, ens va costar arrencar, ara per ara, cadascú aporta part de la seva experiència professional i dels seus coneixements acadèmics. La primera qüestió va ser descobrir que teníem procedències formatives i professionals molt diverses. Aquest fet, lluny de ser un obstacle, ens ha facilitat donar visions diverses. No hi havia rols ni tasques predeterminades, simplement, anàvem construint i consensuant en funció del que anaven fent uns i altres. I potser aquesta ha estat la més gran riquesa donat que s'està fent un treball cohesionat i ben consensuat: li donem formes plegades. Evidentment, alguns controlen molt més la redacció del contingut i d'altres van controlant molt més els aspectes informàtics (que ens donen més problemes).
En definitiva, es valora molt positivament la realització de la webquest com a primera aproximació a aquest tipus d'entorn i al desenvolupament de material que tingui com a contingut aspectes relacionats amb la interculturalitat.

Una frase interessant

2009-11-11T20:44:00.007+01:00

Avui només deixaré caure una frase que m'ha semblat molt interessant...

"No es posible dar clases de democracia

y al mismo tiempo considerar como absurdo

e inmoral que el pueblo participe en el poder."

(Paulo Freire)

A algú li diu quelcom?

Una escola al desert.

2009-11-09T20:57:00.012+01:00

Foto cedida per Jorge Torres Sánchez.

Coneixeu una escola que es diu "École des sables-Saint Exupery"?

És una escola que se situa a Taboye, al nord de Mali. Va ser fundada l’any 2002 per Ibrahim Ag Assarid amb ajuda de Moussa Ag Assarid, dos germans tuaregs que des de petits van lluitar molt per anar a l’escola.

Una cultura nòmada, com la tuareg, s’aferra a la tradició de forma desesperada com a forma de sobreviure al pas del temps i a les noves generacions. Des d’aquesta perspectiva, l’escola (que, en part, obliga a tenir uns certs hàbits sedentaris) es veu com una amenaça a la subsistència cultural.

Aquests dos germans van aconseguir fer una escola que integrés als nens i nenes tuaregs dins dels processos d’escolarització tot respectant la seva identitat. La lectura del llibre escrit pels dos germans sorprèn per la seva humilitat, la seva gran bellesa i per la seva força.

Cito un petit fragment que em va encantar perquè em va descobrir un fet important: com l’escola pot ser vista com una forma d’atemptat contra la pròpia cultura i el nucli de les tradicions d’una determinada ètnia o grup:

“ La mayor parte de los padres tuaregs no animaban a sus hijos a perseverar en la senda escolar. Para ellos, la escolarización les alejaba de su cultura. Efectivamente, lo único que pertenece a los tuaregs por la eternidad es la transmisión de la tradición, por lo que los padres temían que la escuela sumiese a sus hijos en un sistema de vida que no acertaban a comprender. El razonamiento les había hecho aceptar que sus hijos fuesen a la escuela, aunque, en el fondo del corazón, deseasen que se quedasen con ellos”.

Llegir aquest llibre ens pot fer a tots i totes reflexionar sobre com es pot arribar a fer una escola més intercultural: un projecte vertaderament fort on tothom se senti integrat seguint la igualtat i la llibertat com els dos eixos bàsics.

Referència bibliogràfica: Ag Assarid, M. i Ag Assarid, I. (2009): Los niños del desierto. Una escuela entre los tuaregs. Barcelona: Sirpus.

Classes d'urdú.

2009-11-01T20:31:00.004+01:00

Us explico, a classe de català estàvem preparant amb els alumnes un tema del qual havien de parlar. Insistíem perquè fos un tema proper així que alguns van decidir parlar d’anècdotes de la seva infància i alguns del seu país.

En concret, un alumne va proposar el Pakistan donat que ell prové d’allà. Amb ajuda de la mestra de l’aula d’ acollida van tenir la meravellosa idea que, a part de comentar algunes coses de la seva vida quan estava allà, fer-nos escriure en urdú.

La veritat és que va estar una genial idea per varies raons. Ens van preparar un full amb varies paraules en català i ell ens les posava en urdú a la pissarra. La satisfacció d’ell era espectacular, però què passava amb la resta? Ai! De cop i volta es van començar a sentir comentaris d’aquest tipus: “Què difícil!”, “Jo no podria aprendre mai a escriure d’aquesta manera”, “I, com s’escriu a l’inrevés?”.

Però el millor de tot va ser quan va passar a corregir els seus companys i companyes: alguns no ho havien fet bé i s’emprenyaven. De cop i volta, una activitat tan senzilla va tenir un significat espectacular. Ell es va sentir protagonista de forma positiva d’una situació que ell vivia de forma quotidiana, però a l’inversa: ara ell era el que dominava la situació i els altres els que no se’n sortien. I la resta van empatitzar i entendre molt més la seva situació.

A vegades tot passa per posar-se en el lloc de l’altre, encara que sigui literalment!

Cadascú és una multitud

2009-10-31T22:49:00.009+01:00

Tot llegint un llibre de Salman Rushdie, vaig trobar el fragment que reprodueixo a continuació. L'autor ens parla de la complexitat de la nostra identitat i de la multitud que hi ha en el nostre interior.
Ell considera que som un tot heterogeni, canviant i flexible. Aquest fragment em va agradar no només per la seva bellesa literària, sinó perquè considero que és pertinent en relació al tema de la interculturalitat.
La meva conclusió en relació a la seva lectura i a tots els conceptes dels que anem parlant és la següent: si acceptem la nostra pròpia diversitat i entenem que tots estem conformats seguint aquest principi, serà molt més senzill viure en un món on l’heterogeneïtat no només és un fet sinó que forma part de la nostra essència.

“Quién qué soy? Mi respuesta: soy la suma total de todo lo que ocurrió antes que yo, de todo lo que he sido visto hecho, de todo lo-que-me-han-hecho. Soy todo el que todo lo que cuyo ser-en-el-mundo me afectó fue afectado por mí. Soy todo lo que sucede cuando me he ido que no hubiera sucedido si no hubiera venido. Y tampoco soy especialmente excepcional al respecto; cada “yo”, cada uno de los hoy-seis-cientos-millones-y-pico de nosotros, contiene una multitud similar. Lo repito por última vez: para entenderme, tendréis que tragaros un mundo.”

Rushdie, Salman (1980): Hijos de la medianoche. Barcelona: Random House Mondadori.

Petita història d'algú que busca la seva identitat

2009-10-18T11:43:00.007+02:00

Foto cedida per Jorge Torres Sánchez

El que ve a continuació és una petita biografia pròpia. L’explico per dues raons: primera, perquè penso que és pertinent i té un valor en relació als temes que es treballen i, segona, perquè considero que he arribat a una sèrie de conclusions sobre la meva pròpia identitat després d’una llarga reflexió que val la pena constatar-les i que potser poden ajudar a algú que es pugui sentir identificat.
Començaré amb el típic vaig néixer a Barcelona. La meva mare era d’un poble de Granada on va deixar gairebé a tota la seva família i el meu pare va néixer a un poble del Marroc (era la tercera generació d’una família de malaguenys que es van assentar al Marroc i que van haver de partir quan va deixar de ser colònia espanyola). Els meus pares són vius, però ja m’han deixat la seva herència: uns valors, la possibilitat d’incrementar la meva cultura, una nostàlgia d’allò que no es podrà recuperar perpetua i un patiment per estar lluny dels que més s’estima infinit. D’aquesta herència potser són conscients de les dues primeres parts, però les dues últimes són més subtils i menys intencionades però es destil·laven a la nostra vida diària, en els seus tímids comentaris (per no fer-nos patir) i en les seves mirades.
A mi aquesta herència, avui dia, no em molesta. Al contrari, m’encanta.
Des de ben petita vaig sentir que no sabia ben bé com situar-me dins de les meves circumstàncies : vaig anar a una escola pública on el programa d’immersió lingüística estava en marxa i allà vaig aprendre el català. Allà és on es va iniciar una espècie d’esquizofrènia : a l’escola jo era catalana i em deia “Isabel” i a casa jo era un interrogant i em deia “Mabel”. La meva mare, que tenia molta intuïció, em va aproximar a la cultura catalana i em va ensenyar a valorar-la a la vegada que ella també ho feia. I, poc a poc, vaig anar construir la meva identitat catalana. Però a mida que anava creixent les meves amigues (ja gairebé adolescents) no es consideraven catalanes i buscaven tots els signes que les poguessin identificar com el contrari. Jo ara em pregunto: que és el contrari? El fet d’acceptar una part de tu (que ets fill d’immigrants) significa renunciar a una altra part de tu(que has nascut i t’has format a Catalunya) ?
Quan baixàvem a Andalusia la història es repetia, però amb una altra cultura i costums. A més hem d’afegir les hores i hores de records sobre el Marroc que el meu pare és capaç d’explicar i de l’obsessió familiar pel món islàmic que gairebé ha seduït a tres quartes parts del meu nucli familiar. Però allà succeïa una altra història ben diferent: jo pensava que aquella era una llar per a mi (estaven els meus avis, els meus tiets, els meus cosins, etc) i tothom em tractava amb familiaritat i em sentia ben acollida; perooooooooooooo....Que no se m’acudís pensar que jo era andalusa, jo era catalana! I per si m’oblidava em mostraven una prova ben evident. Em deien “¿Qué nombre tiene el equipillo ese que juega en Barcelona?” i jo deia llavors: “Barça”i llavors esclataven a riure i exclamaven “Ves?! Si fueras de aquí dirías Barzzzzzzzza i no Barsssssssssssssa”. Sense cap mena de dubte per a ells aquella era una prova més que evident de la meva identitat que cap antropòleg expert podia negar mai.
Llavors, després de molts intents de ser andalusa i de veure que no era acceptada vaig intentar ser catalana (ja que a la preadolescència ho havia rebutjat). De cop i volta, em van encantar els Pets, Gossos, Sopa de Cabra, etc. Anava als seus concerts, escoltava la seva música i, fins i tot, em vaig apuntar a un CAU pensant que allà em podria imbuir encara més de la que considerava la meva “cultura autèntica” (perquè en aquell moment jo pensava que havia de descobrir quina era la meva “cultura autèntica). Llavors, rebutjava tot el que sonés a andalús, odiava el flamenc i no suportava l’accent. Fins i tot, es podria dir que rebutjava als meus pares perquè ells “tacaven” la meva “puresa catalana” (una tontada, en realitat). La veritat és que vaig millorar molt el meu nivell de català amb la música i veient “Nissaga de Poder”, però el CAU va resultar un mig fracàs donat que gairebé més de la meitat dels que anàvem érem del Carmel (per tant, fills d’immigrants) i a sobre vaig començar a sortir amb un noi que la seva família era d’origen andalús. A més va donar la casualitat que em vaig trobar amb molta gent que em feia el mateix comentari: “tu no ets d’aquí, perquè la teva manera de parlar...”. Llavors els hi deia que els meus pares no eren nascuts a Catalunya i ells em deien “ Ah! Llavors tu ets andalusa”.
Evidentment, que no tothom em plantejava aquests dilemes i, com vaig veure que hi havia molta gent que tampoc li donava molta importància al meu fet identitari, vaig decidir que durant un temps no hi pensaria i que, simplement, deixaria que els meus sentiments anessin fluint.
D’aquesta manera és com vaig descobrir unes quantes coses:
- La primera és que la meva identitat era polièdrica i que els límits polítics i geogràfics no existien a la meva ànima.
- Vaig entendre que al meu interior podien conviure pacíficament totes aquestes parts i que per reafirmar una no era necessari excloure cap.
- I també que la identitat té molta relació amb els sentiments de cadascú i que les ganes d’etiquetar que tinguin els altres no vol dir que jo m’hagi d’etiquetar. Els meus sentiments, a vegades, són poc transferibles a una “categoria” o “etiqueta”.
Actualment, ballo flamenc amb gent molt diversa, m’emociono amb el so de la gralla i els tabals dels diables; tinc amistats que tenen avis i besavis catalans i em sento molt orgullosa de fer servir paraules com “quelcom” o “quitxalla” ; sé quí és Xesco Boix i també Camaron de la Isla; m’encanta dir paraulotes en castellà perquè la “j” sona fantàstica i m’encanta fer declaracions d’amor en català perquè no hi ha res com dir “t’estimo”; m’encanta sentir la paraula “habibi” perquè és el que el meu pare em deia de petita, que la meva mare em cridi “Mabeeeeeeeeeeeeeeel” i que a l’escola els meus alumes em diguin “Isabel”; quan vaig a Granada, em passejo per l’Alhambra com si fos casa meva perquè l’he visitada moltes més vegades que altres familiars meus que la tenen més a prop i l’he estudiat més perquè l’estimo de veritat, també conec bars de tapes al meu poble (encara que no siguin els millors)i podria arribar al mirador de San Nicolàs sense cap problema; també m’encanta passejar-me pel gòtic de Barcelona i sé on està el mont Tàber i, quan pujo als antiaeris del Guinardó, em poso molt trista pensant en els anys de guerra i postguerra que va viure Barcelona; també us haig de dir- i això és un secret- que aquest estiu, quan vaig viatjar al Marroc i vaig baixar de l’avió, em vaig posar a plorar d’una forma incontrolada. Algú em va preguntar: “Per què plores?” No li vaig dir res amb molt de sentit, però en el meu interior sabia que la nostàlgia del meu pare s’havia colat en un foradet del meu cor i, encara que sigui increïble, tenia la sensació d’haver tornat a casa.

Debat

2009-10-11T18:17:00.010+02:00

Durant aquests dies hem estat fent un debat en relació a un cas concret: el Joel i la Berta.

Faig cinc cèntims: "El Joel un professor amb poca experiència decideix engegar tota una programació per a treballar la interculturalitat a l'aula i ho comparteix amb la Berta. A la Berta li sembla bé el fet de treballar aquest tema, però no amb el recurs que ell planteja: una sèrie de videojocs un tant polèmics.

No es posen d'acord i el Joel assumeix la feina sol. Finalment, arriba a oïdes d'una família magrebí de la classe que n'és tutora la Berta la qüestió d'aquests videojocs i es queixen al director. La Berta és la persona que ha donat la veu d'alarma a aquesta família i els hi dóna suport"

El debat que s'ha generat ha estat molt interessant i profitós. Hi ha hagut moltes divergències i diferències d'opinió. I, sobre aquestes mateixes diferències, hem anat parlant al llarg del debat. Una de les coses que han semblat prou clares és que tan el Joel com la Berta s'han equivocat amb la seva actitud individualista i haurien d'haver pactat. Una vegada més, es posa en evidència que al món de l'educació no es pot crear un projecte d'escola i accions educatives coherents sinó desenvolupem habilitats de negociació i consens.

Tanmateix, el debat m'ha ajudat a entendre que el fet intercultural és més que un seguit d’accions que es puguin projectar en una programació, és una visió de vida. No cal anar gaire lluny per trobar-te amb diferències que semblin abismals: el teu propi veí o company de feina pot tenir una perspectiva ben diferent que dificulti la convivència i la presa de decisions comunes. La interculturalitat va més enllà del "xoc" entre grups culturals, la interculturalitat és el xoc entre persones amb identitats diferents i particulars.
Per tant, i recollint una idea anterior, si ens preparem per a negociar i dialogar, ens preparem per a tot el que impliqui la convivència ja sigui posar-te d’acord amb els amics com relacionar-te amb algú que no comparteix la teva mateixa visió de la vida.

Un altre aspecte important que m'ha fet pensar és la qüestió generalitzada d'associar i enfocar la cruïlla de cultures partint del conflicte i la violència. En aquest aspecte he pensat molt i crec que he entès que tot i que aquests tres conceptes poden formar part d'un triangle que interactua, també pot no ser-ho. Això vol dir que la interculturalitat no sempre és necessari treballar-la des del conflicte i que aquest tampoc s'ha de treballar constantment des de l'anàlisi de la violència que pot generar. És possible trobar la part positiva de la interculturalitat i donar aquesta visió també és molt necessari. Sobretot, perquè no podem perdre de vista que la prevenció ha de ser un dels nostres objectius, és a dir, no ens hem de reduir a l'aplicació de mesures pal·liatives contra el conflicte; sinó que també hem d’aprendre a que no aparegui. Tot i això, cal també contemplar l'existència dels conflictes i aprofitar-los com a font d'aprenentatges, treballar alternatives a la resolució violenta dels mateixos i aprendre a ser crític amb la violència de tot tipus.

També és molt interessant reflexionar sobre els lemes “tradicionals” que s’han anat generant arran de començar a treballar aspectes d’interculturalitat a les aules. Crec que alguns ja estan una mica obsolets i crec que és possible trobar una perspectiva més profunda que no parteixi de l’antic lema "tots som iguals". És més realista partir del fet que "tots podem trobar aspectes comuns, per molt diferents que siguem". D’aquesta manera és més fàcil no partir d’una perspectiva etnocèntrica que tendeix a l’homogeneïtzació. En particular aquest lema “Tots som iguals” hem planteja algunes preguntes: Tots som iguals, a què? A la norma establerta? Al estàndard humà? Resulta complex no caure en prejudicis quan es pretén igualar per aquesta via.

En definitiva, i com es pot veure pel que es desprén dels paràgrafs anteriors, sempre que confrontes la teva opinió amb la resta s’obren molts interrogants i els teus pensaments es posen en marxa per prendre noves formes més riques i profundes. Ningú té la veritat absoluta i és en el diàleg amb la resta de persones on podem aproximar-nos a la realitat. Per tant, valoro de forma molt positiva tot aquest debat i em quedo amb el fet que he corroborat, una vegada més, que qualsevol acte educatiu requereix de molta reflexió a nivell professional i nivell personal.

D'on sóc? Quí sóc?

2009-09-29T18:36:00.018+02:00

Foto cedida per Kimberly Sánchez Simbaña.

Per a fer un treball profund sobre interculturalitat a les aules és imprescindible treballar la identitat personal.

La identitat que fou reconeguda en el passat com quelcom estàtic, actualment es percebuda com un conjunt de trets dinàmic i políedric.

Amin Malouf al seu llibre Identidades Asesinas denuncia el perill de no reconèixer la complexitat de la identitat i de polaritzar un únic aspecte de la mateixa. Si ens concentrem en una característica personal (p.ex. ser cristià) i creiem que és la més important de les múltiples que conformen el nostre èsser, és més fàcil allunyar-nos de la resta de persones i sentir-nos diferents. És molt més fàcil sentir-nos poc propers a persones que no coincideixen amb nosaltres en aquesta característica i, si ens fereixen, podem arribar a extremar les nostres reaccions. Malouf, considera que els grups extremistes fan servir aquesta estratègia.

Considero que per prevenir reaccions violentes i conflictes no hi ha res millor que estudiar la identitat com un global d'aspectes (a vegades, fins i tot, contradictoris) que ens poden fer apropar-nos a una persona que d'entrada no té res a veure amb nosaltres i forma part d'una cultura i un entorn aliè al nostre.

Des d'una perspectiva més holística del fet identitari podem arribar a treballar la interculturalitat amb molt més de sentit i significativitat.

Què en penseu?

Referència bibliogràfica: Malouf, Amin (2004): Identidades asesinas. Madrid: Alianza.

La primera diferència

2009-09-29T09:40:00.013+02:00

Foto cedida per Jorge Torres Sánchez.

És un fet evident que la diversitat cultural s'expressa de formes molt diferents. No obstant, considero que la primera diferència és la que es genera per qüestió de gènere.

Des d'un primer moment, ha existit la distinció home i dona. Aquesta no és un diferència ben resolta a cap lloc del món tot i que les tendències etnocèntriques pretenguin que a Occident tota la feina està feta i que el masclisme és propietat de les societats orientals o "menys desenvolupades".

Llibres com El harén en Occidente de Fatema Mernissi qüestionen aquesta postura i ens fan veure que les dones tenen molta feina a tot el món per acabar de guanyar-se el respecte i la dignitat que es mereixen.

El fet femení és transversal a totes les cultures i a totes ha de ser una preocupació.

Referència bibliogràfica: Mernissi, Fatima(2006): El harén en occidente. Barcelona: Espasa.

Les cultures, patrimoni de la humanitat.

2009-09-29T08:51:00.003+02:00

Aquest estiu vaig estar al Marroc.

Vaig visitar molts llocs però el que més em va meravellar va ser la plaça de Djemà-el-Fna a Marraqueix.

El que més em va impactar va ser que estava considerada "Patrimoni de la Humanitat" per la UNESCO per les seves peculiaritats d'ambient cultural i popular. Em va cridar l'atenció donat que sempre havia pensat que es considerava "Patrimoni de la Humanitat" aquells béns més relacionats amb aspectes monumentals.

En aquest cas resulta ben difícil fer un souvenir d'aquesta plaça que representi tota la riquesa cultural que hi ha en aquesta plaça i tot el seu dinamisme. I em sembla un clar exemple del que els poders polítics i administratius poden fer per protegir, preservar i respectar les cultures d'arreu del món.

Hi ha moltes coses que et poden "xocar" d'aquesta plaça des de les olors a les estranyes activitats que en ella s'arriben a realitzar. No obstant, el fet de ser "Patrimoni de la Humanitat" assenta el coneixement de la mateixa des del respecte i la igualtat.

Des d'aquesta perspectiva de dignitat considero que és possible una realitat intercultural.

Inici

2009-09-29T08:00:00.002+02:00

Benvinguts i benvingudes al meu bloc,

La petita història d'aquest bloc es va iniciar poc després de matricular-me a l'assignatura d'Interculturalitat i Educació a la UOC.

Aquesta assignatura em va atreure per moltes raons, però entre d'altres, perquè treballo com a mestre a un barri de Barcelona on la població immigrant és molt elevada. L'escola assumeix un número molt gran d'alumnes nouvinguts i això ha dut a assumir la diversitat de cultures des d'un primer moment.

Crec que des de l'escola hem de mantenir una ment molt oberta i una bona actitud relacionada amb la capacitat per dinamitzar-nos i generar canvis i moviment. Crec que hem de ser com una esponja (sòlida, però absorbent) per tal de poder acollir i generar una cultura d'escola flexible, però amb referents.

Crear entorns on es pugui desenvolupar una convivència realment intercultural és una tasca difícil i m'atrau molt esbrinar i descobrir quines són les vertaderes claus d'aquest enigma. Tanmateix, m'agradaria saber quines són les solucions plantejades a d'altres llocs del món per aprendre dels seus encerts i dels seus errors.

Pel que fa al bloc, considero que és una eina molt dinàmica i interessant. És ràpida i molt actual. M'agradaria intentar anar una mica més enllà de les exigències pròpies de l'assignatura i que fos un espai on pugués reflexionar obertament sobre el fet educatiu en relació a la interculturalitat.

Gràcies a tots i totes!!