diumenge, 11 d’octubre del 2009

Debat

Durant aquests dies hem estat fent un debat en relació a un cas concret: el Joel i la Berta.

Faig cinc cèntims: "El Joel un professor amb poca experiència decideix engegar tota una programació per a treballar la interculturalitat a l'aula i ho comparteix amb la Berta. A la Berta li sembla bé el fet de treballar aquest tema, però no amb el recurs que ell planteja: una sèrie de videojocs un tant polèmics.

No es posen d'acord i el Joel assumeix la feina sol. Finalment, arriba a oïdes d'una família magrebí de la classe que n'és tutora la Berta la qüestió d'aquests videojocs i es queixen al director. La Berta és la persona que ha donat la veu d'alarma a aquesta família i els hi dóna suport"

El debat que s'ha generat ha estat molt interessant i profitós. Hi ha hagut moltes divergències i diferències d'opinió. I, sobre aquestes mateixes diferències, hem anat parlant al llarg del debat. Una de les coses que han semblat prou clares és que tan el Joel com la Berta s'han equivocat amb la seva actitud individualista i haurien d'haver pactat. Una vegada més, es posa en evidència que al món de l'educació no es pot crear un projecte d'escola i accions educatives coherents sinó desenvolupem habilitats de negociació i consens.

Tanmateix, el debat m'ha ajudat a entendre que el fet intercultural és més que un seguit d’accions que es puguin projectar en una programació, és una visió de vida. No cal anar gaire lluny per trobar-te amb diferències que semblin abismals: el teu propi veí o company de feina pot tenir una perspectiva ben diferent que dificulti la convivència i la presa de decisions comunes. La interculturalitat va més enllà del "xoc" entre grups culturals, la interculturalitat és el xoc entre persones amb identitats diferents i particulars.
Per tant, i recollint una idea anterior, si ens preparem per a negociar i dialogar, ens preparem per a tot el que impliqui la convivència ja sigui posar-te d’acord amb els amics com relacionar-te amb algú que no comparteix la teva mateixa visió de la vida.

Un altre aspecte important que m'ha fet pensar és la qüestió generalitzada d'associar i enfocar la cruïlla de cultures partint del conflicte i la violència. En aquest aspecte he pensat molt i crec que he entès que tot i que aquests tres conceptes poden formar part d'un triangle que interactua, també pot no ser-ho. Això vol dir que la interculturalitat no sempre és necessari treballar-la des del conflicte i que aquest tampoc s'ha de treballar constantment des de l'anàlisi de la violència que pot generar. És possible trobar la part positiva de la interculturalitat i donar aquesta visió també és molt necessari. Sobretot, perquè no podem perdre de vista que la prevenció ha de ser un dels nostres objectius, és a dir, no ens hem de reduir a l'aplicació de mesures pal·liatives contra el conflicte; sinó que també hem d’aprendre a que no aparegui. Tot i això, cal també contemplar l'existència dels conflictes i aprofitar-los com a font d'aprenentatges, treballar alternatives a la resolució violenta dels mateixos i aprendre a ser crític amb la violència de tot tipus.

També és molt interessant reflexionar sobre els lemes “tradicionals” que s’han anat generant arran de començar a treballar aspectes d’interculturalitat a les aules. Crec que alguns ja estan una mica obsolets i crec que és possible trobar una perspectiva més profunda que no parteixi de l’antic lema "tots som iguals". És més realista partir del fet que "tots podem trobar aspectes comuns, per molt diferents que siguem". D’aquesta manera és més fàcil no partir d’una perspectiva etnocèntrica que tendeix a l’homogeneïtzació. En particular aquest lema “Tots som iguals” hem planteja algunes preguntes: Tots som iguals, a què? A la norma establerta? Al estàndard humà? Resulta complex no caure en prejudicis quan es pretén igualar per aquesta via.

En definitiva, i com es pot veure pel que es desprén dels paràgrafs anteriors, sempre que confrontes la teva opinió amb la resta s’obren molts interrogants i els teus pensaments es posen en marxa per prendre noves formes més riques i profundes. Ningú té la veritat absoluta i és en el diàleg amb la resta de persones on podem aproximar-nos a la realitat. Per tant, valoro de forma molt positiva tot aquest debat i em quedo amb el fet que he corroborat, una vegada més, que qualsevol acte educatiu requereix de molta reflexió a nivell professional i nivell personal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada