Cultura d'escola i Cultura familiar

No cal buscar el contrast entre una cultura llunyana i una cultura més coneguda per a trobar conflictes i malentesos. Estic convençuda que a tots els centres educatius del món, sense excepció, la cultura escolar es troba amb obstacles en la comunicació amb les famílies dels seus alumnes.

Els centres educatius tenen una determinada idiosincràsia, una forma de comunicar-se i d’establir vincles particular. Les famílies, segons com, es poden sentir molt ben ateses i acollides; però d’altres poden sentir-se excloses i fora de lloc. Som propers, tenim un objectiu comú i lluitem en una mateixa direcció, però això no és suficient per a que no hi hagi problemes per fer-nos entendre amb les famílies.

I quan les coses van bé, tot sembla una bassa d’oli, però quan les coses es compliquen sembla que parlem en idiomes diferents. El llenguatge tècnic que fem servir els i les docents, la burocràcia, les exigències de l’administració i d’altres coses ens allunyen de les famílies fins al punt de veure’ns com a enemics i no com a col·laboradors en l’educació dels seus fills i filles.

Els i les docents hem de prendre decisions sobre la vida dels nostres alumnes. Moltes vegades són decisions complexes de transmetre a les famílies i més si tenim en compte tot el que he anat comentant als paràgrafs anteriors. Fa poc em vaig veure en una situació complexa. Havíem de comunicar a unes famílies determinades que els seus fills no podien continuar l’escolarització en un centre ordinari. La nostra proposta estava molt ben pensada i reflexionada. Teníem tots els arguments de la nostra part i els centres que proposàvem eren molt atractius i acollidors. Però es negaven rotundament. Vam fer múltiples reunions, vam visitar els centres amb les famílies i els alumnes, vam presentar tots els informes tècnics existents. I seguien negant-se rotundament.

Les famílies se sentien enganyades, estafades i poc enteses. Nosaltres ens sentíem frustrades i sense més recursos per fer arribar el missatge. La comunicació feia fallida per totes bandes i no veiem solució. Les famílies es tancaven i el temps també anava en la nostra contra. Es feia feina cada dia i cada dia se li donava una volta més, però res no servia.

Finalment, vam intentar l’única cosa que ens quedava. Gairebé com una mesura desesperada, ens vam despullar de la nostra disfressa tecnòcrata, vam mirar directament als ulls de les famílies i vam obrir els nostres cors. De cop i volta, tot va canviar i van accedir.

En aquell moment, tota la feina que havíem fet anteriorment va tenir sentit. I tenia sentit perquè els ulls que els miraven eren uns ulls iguals que els seus, eren uns ulls que brillaven amb amor cap als seus fills, érem unes persones com ells que es preocupaven de forma humana pel futur d’aquells infants i que, d’una forma insolentment honesta els feien arribar que també compartien les seves pors.

I és que l’emoció ens connecta, siguem de la cultura que siguem tots sentim, tots podem ser feliços o desgraciats. Tots i totes ens neguitegem i tots i totes podem tenir preocupacions. Als centres educatius pensem que aquesta és una obvietat que no cal explicitar. No obstant tots els nostres protocols, tots els tecnicismes i psicologismes que mediatitzen la relació i el vincle amb les famílies fan invisible aquest fet.

Quan això es posa nu d’artificialitats a sobre de la taula és un acte tant contundent que és irrefutable.

5. Avaluació de recursos per treballar la interculturalitat en línia.

Informe:

1. Aspectes generals:

Webquest dirigida als alumnes d’aula d’acollida de secundària que porten un any a Catalunya o que tenen com a llengua materna una llengua romànica o que estan familiaritzats amb l’alfabet llatí.

• http://www.xtec.cat/~nalart/coleccio/nadorvic/index.htm

A partir de la lectura del primer capítol del llibre De Nador a Vic es treballen tot un seguit d’activitats interdisciplinars amb equips cooperatius tot tenint com a base la teoria de les intel·ligències múltiples.

L’objectiu de la mateixa és que els alumnes desenvolupin la seva autonomia, la seva autoestima i un coneixement més elevat del seu nou entorn.
No s’explicita a la pròpia webquest però aquesta guarda estreta relació amb un altre projecte que es realitza al voltant d’aquesta mateixa obra i que es duu a terme des de el curs 2004-05.

2. Aspectes generals relacionats amb l’educació intercultural:

Parteix d’un model d’interculturalitat fort entenent l’ interculturalitat com quelcom interdisciplinar al treball de les àrees. És aplicable a un nivell mig d’interculturalitat i també pot propiciar el desenvolupament d’un nivell alt.
Considerem que facilita una cultura de centre oberta a la interculturalitat i la transformació del discurs del centre facilitant l’autonomia de l’alumnat nouvingut tot apreciant els seus orígens.

3. Aspectes concrets relacionats amb el disseny de la webquest i l’educació intercultural:

El disseny tècnic contempla els aspectes generals d’una forma correcta i l’estructura és prou clara i està ben organitzada. Tot i això observem un us abusiu d’imatges (en alguns casos resulten ser massa infantils) així com un llenguatge i una presentació dels textos poc adequada pel públic al qual va dirigit. Recomanaríem seguir els paràmetres contemplats per l’associació “Lectura fàcil” (http://www.lecturafacil.net/content-management/)

El disseny formatiu és correcte ja que es contemplen totes les parts , són activitats pertinents i relacionades amb els objectius plantejats, aplicable a l’entorn virtual i s’explicita de forma clara allò que s’ha de fer. No obstant, contemplem que pot haver-hi un excés d’activitats i que es corre el risc de desmotivar a l’alumnat. Tanmateix, algunes de les activitats tenen unes condicions que no són repetibles en tots els contextos i situacions (p.ex: la visita de l’autora i l’entrevista que els alumnes realitzen).
S’intueixen activitats a l’aula ordinària, però no es contemplen de forma explícita.
Tot i això cal destacar que les activitats són molt diverses, motivadores, dinàmiques i parteixen d’un model interdisciplinar molt interessant.

Els continguts són molt adequats al grup al qual van dirigits, treballen amb prou profunditat el que es planteja i faciliten el desenvolupament de totes les competències bàsiques principalment les que fan referència a “aprendre a aprendre”.

Els recursos són suficients i, en general, correctes. Tot i això hi ha alguns que estan actualitzats, els links no condueixen a la pàgina que es proposa, alguns no tenen un llenguatge prou clar o estan escrits en castellà (en aquests casos seria molt millor elaborar un document word o pdf que fos més aclaridor pels alumnes) i en alguna activitat es podrien contemplar pàgines que contemplessin les últimes novetats (p.ex: googlearth o streetview).

Pel que fa a l’avaluació és pertinent i adequada, no obstant ,si un dels objectius és que els alumnes adquireixin més autonomia en els seus processos d’aprenentatge, s’hauria de contemplar algun tipus d’autoavaluació.

La guia didàctica contempla aspectes importants, facilita l’aplicació i explicita detalls rellevants. Però observem que s’hauria d’actualitzar i escriure-la en clau de competències bàsiques.

Altres llocs web que complementen aquesta webquest:

• Vídeo on s'explica l'experiència viscuda a d'altres aules d'acollida a partir de la lectura del llibre De Nador a Vic: http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=26946
• Guia del projecte de Nador a Vic: http://www.scribd.com/doc/21615254/Guia-Projecte-de-Nador-a-Vic
• Bloc del projecte:http://blocs.xtec.cat/denadoravic/
• Fòrum sobre el llibre: http://www.monllibres.urbea.org/

Referència bibliogràfica:

• Karrouch, Laila (2004): De Nador a Vic. Barcelona: Columna.

4. Valoració PAC2 i PAC3.

• http://www.phpwebquest.org/catala/webquest/soporte_tabbed_w.php?id_actividad=5044&id_pagina=1

La societat postmoderna està plena de canvis. La incertesa i el sentiment de pèrdua són una constant en un món on les persones estem començant a entendre que la idea de paradigmàtica de perpetuïtat ha desaparegut per trencar-se en mil bocins.


Els moviments migratoris o els canvis de feina se succeeixen a les nostres vides i ens obliguen a experimentar sensacions i sentiments que estan plens de tristor. A les nostres aules,cada cop més, hem de veure com els alumnes pateixen aquests sentiments i els expressen de diverses formes.


Els professionals de l’educació hem de conscienciar-nos d’aquesta situació, crear espais de diàleg on les emocions trobin cabuda entre tots els academicismes que també se’ns exigeixen. La webquest elaborada per Anna Cortada , la Maite Pàmies i jo mateixa (i a la que es pot accedir a través del link que hi ha més a dalt) facilita una aproximació a aquesta consciència a través de la identificació amb tres personatges molt diferents que viuen una situació de canvi i pèrdua. El que es pretén és que el professorat de centres de primària i secundària on el nivell d’interculturalitat és mig (tot i que es aplicable a d’altres nivells) es familiaritzin amb els processos de pèrdua, elaborin una reflexió al voltant dels mateixos i desenvolupin algunes activitats o espais a la seva pròpia aula. Tot això, sempre intentant donar un marc global i teòric on poder encabir les experiències subjectives i personals.


Aquesta webquest, com d'altres, té l’avantatge de presentar un tipus de problemàtica i forma de treball en grup (aprenentatge cooperatiu) on es prioritza una qüestió imprescindible per tal de desenvolupar projectes interculturals forts i significatius. Aquesta qüestió és el diàleg, la capacitat de negociació i el consens. Com vam veure a la PAC 1 un dels errors que van cometre els dos professors va ser no arribar a un consens i a un projecte comú. Aquest fet no només és un supòsit pràctic, sinó que també és un realitat molt vigent a tots els centres.


Si considerem que la interculturalitat és un paradigma que es dóna en el sí d’una transformació del discurs i la realitat social, la interculturalitat als centres educatius ha de partir d’aquesta mateixa disjuntiva. I, com hem dit, les webquests potencien aquesta transformació amb el suport digital que resulta dinàmic, motivador, ric i significatiu. Tanmateix permet desenvolupar recursos que s’adaptin més a la realitat i a la diversitat de l’entorn tot facilitant que es generi una cultura de centre favorable al treball intercultural.


Tanmateix, aquest suport facilita l’intercanvi de coneixement ja que és un recurs socialitzat a través de la xarxa amb tot un seguit de links, documents i altres materials seleccionats prèviament que estalvien el feixuc temps de cerca a la xarxa. Per tant, és una font de coneixements i recursos molt rellevant per a tots els professionals de l’educació que tenen intenció de treballar qualsevol tema. L’autonomia i la consciència del propi procés d’aprenentatge és una altra dels avantatges que permet aquest tipus de recurs.


Si bé és interessant saber desenvolupar webquests, també ho és saber valorar i analitzar els recursos que es poden trobar a internet. Com a professionals de l’ensenyament hem de saber trobar recursos de qualitat tan per poder oferir-los als centres, com per emprar-los nosaltres mateixos a la nostra realitat o en assessoraments o, fins i tot, per a la nostra pròpia formació.



Una de les claus de la societat de la informació és la quantitat ingent d’informació que es pot trobar amb un cop de teclat, però no sempre la informació és rellevant. Dins d’aquest context resulta imprescindible que els professionals desenvolupin criteris fonamentats per teories, conceptes claus i d’altres aspectes pràctics.


Una de les millors maneres de poder ser crític amb qualsevol cosa és tenir un coneixement profund del que es pretén analitzar. El fet d’haver realitzat una webquest amb anterioritat a valorar un altre recurs ja existent a la xarxa, aporta referents sòlids per tal de poder aprofundir en l’examen.


D’altra banda, no estem analitzant recursos generals sinó només aquells que tenen com a objectiu el treball de l’ interculturalitat. Així doncs, no només necessitem posar en joc els nostres coneixements en relació a les Noves Tecnologies sinó que també hem de posar a sobre la taula tot un seguit de conceptes i teories fruit d’un altre tipus de disciplina.


Aquests conceptes ens ajuden a ubicar el recurs amb molt més fonaments en relació a les següents qüestions:
- Paradigma al qual s’inscriu.
- Model i nivell d’interculturalitat que desenvolupa o té com a objectiu desenvolupar.
- Patrons o estereotips que s’encarrega de trencar o conceptes dels quals facilita la reflexió.
- Si facilita o potencia les dimensions necessàries per desenvolupar un projecte d’intercultaralitat fort o que assenti les bases per iniciar canvis.
- Dinàmiques de diàleg i consens.

Concluint, tant la PAC2 com la PAC3 han resultat molt riques i productives; l’última s’ha enriquit molt de l’anterior però considero que cap de les dues tindria prou profunditat i seria prou significativa sense la realització de la PAC1 que aporta un marc teòric imprescindible pel desenvolupament de criteris i arguments en relació a un aspecte cada dia més important a les nostres societats: la interculturalitat i la seva relació amb l’educació.

Una escola al desert.

Foto cedida per Jorge Torres Sánchez.

Coneixeu una escola que es diu "École des sables-Saint Exupery"?

És una escola que se situa a Taboye, al nord de Mali. Va ser fundada l’any 2002 per Ibrahim Ag Assarid amb ajuda de Moussa Ag Assarid, dos germans tuaregs que des de petits van lluitar molt per anar a l’escola.

Una cultura nòmada, com la tuareg, s’aferra a la tradició de forma desesperada com a forma de sobreviure al pas del temps i a les noves generacions. Des d’aquesta perspectiva, l’escola (que, en part, obliga a tenir uns certs hàbits sedentaris) es veu com una amenaça a la subsistència cultural.

Aquests dos germans van aconseguir fer una escola que integrés als nens i nenes tuaregs dins dels processos d’escolarització tot respectant la seva identitat. La lectura del llibre escrit pels dos germans sorprèn per la seva humilitat, la seva gran bellesa i per la seva força.

Cito un petit fragment que em va encantar perquè em va descobrir un fet important: com l’escola pot ser vista com una forma d’atemptat contra la pròpia cultura i el nucli de les tradicions d’una determinada ètnia o grup:

“ La mayor parte de los padres tuaregs no animaban a sus hijos a perseverar en la senda escolar. Para ellos, la escolarización les alejaba de su cultura. Efectivamente, lo único que pertenece a los tuaregs por la eternidad es la transmisión de la tradición, por lo que los padres temían que la escuela sumiese a sus hijos en un sistema de vida que no acertaban a comprender. El razonamiento les había hecho aceptar que sus hijos fuesen a la escuela, aunque, en el fondo del corazón, deseasen que se quedasen con ellos”.

Llegir aquest llibre ens pot fer a tots i totes reflexionar sobre com es pot arribar a fer una escola més intercultural: un projecte vertaderament fort on tothom se senti integrat seguint la igualtat i la llibertat com els dos eixos bàsics.

Referència bibliogràfica: Ag Assarid, M. i Ag Assarid, I. (2009): Los niños del desierto. Una escuela entre los tuaregs. Barcelona: Sirpus.