La societat postmoderna està plena de canvis. La incertesa i el sentiment de pèrdua són una constant en un món on les persones estem començant a entendre que la idea de paradigmàtica de perpetuïtat ha desaparegut per trencar-se en mil bocins.
Els moviments migratoris o els canvis de feina se succeeixen a les nostres vides i ens obliguen a experimentar sensacions i sentiments que estan plens de tristor. A les nostres aules,cada cop més, hem de veure com els alumnes pateixen aquests sentiments i els expressen de diverses formes.
Els professionals de l’educació hem de conscienciar-nos d’aquesta situació, crear espais de diàleg on les emocions trobin cabuda entre tots els academicismes que també se’ns exigeixen. La webquest elaborada per Anna Cortada , la Maite Pàmies i jo mateixa (i a la que es pot accedir a través del link que hi ha més a dalt) facilita una aproximació a aquesta consciència a través de la identificació amb tres personatges molt diferents que viuen una situació de canvi i pèrdua. El que es pretén és que el professorat de centres de primària i secundària on el nivell d’interculturalitat és mig (tot i que es aplicable a d’altres nivells) es familiaritzin amb els processos de pèrdua, elaborin una reflexió al voltant dels mateixos i desenvolupin algunes activitats o espais a la seva pròpia aula. Tot això, sempre intentant donar un marc global i teòric on poder encabir les experiències subjectives i personals.
Aquesta webquest, com d'altres, té l’avantatge de presentar un tipus de problemàtica i forma de treball en grup (aprenentatge cooperatiu) on es prioritza una qüestió imprescindible per tal de desenvolupar projectes interculturals forts i significatius. Aquesta qüestió és el diàleg, la capacitat de negociació i el consens. Com vam veure a la PAC 1 un dels errors que van cometre els dos professors va ser no arribar a un consens i a un projecte comú. Aquest fet no només és un supòsit pràctic, sinó que també és un realitat molt vigent a tots els centres.
Si considerem que la interculturalitat és un paradigma que es dóna en el sí d’una transformació del discurs i la realitat social, la interculturalitat als centres educatius ha de partir d’aquesta mateixa disjuntiva. I, com hem dit, les webquests potencien aquesta transformació amb el suport digital que resulta dinàmic, motivador, ric i significatiu. Tanmateix permet desenvolupar recursos que s’adaptin més a la realitat i a la diversitat de l’entorn tot facilitant que es generi una cultura de centre favorable al treball intercultural.
Tanmateix, aquest suport facilita l’intercanvi de coneixement ja que és un recurs socialitzat a través de la xarxa amb tot un seguit de links, documents i altres materials seleccionats prèviament que estalvien el feixuc temps de cerca a la xarxa. Per tant, és una font de coneixements i recursos molt rellevant per a tots els professionals de l’educació que tenen intenció de treballar qualsevol tema. L’autonomia i la consciència del propi procés d’aprenentatge és una altra dels avantatges que permet aquest tipus de recurs.
Si bé és interessant saber desenvolupar webquests, també ho és saber valorar i analitzar els recursos que es poden trobar a internet. Com a professionals de l’ensenyament hem de saber trobar recursos de qualitat tan per poder oferir-los als centres, com per emprar-los nosaltres mateixos a la nostra realitat o en assessoraments o, fins i tot, per a la nostra pròpia formació.
Una de les claus de la societat de la informació és la quantitat ingent d’informació que es pot trobar amb un cop de teclat, però no sempre la informació és rellevant. Dins d’aquest context resulta imprescindible que els professionals desenvolupin criteris fonamentats per teories, conceptes claus i d’altres aspectes pràctics.
Una de les millors maneres de poder ser crític amb qualsevol cosa és tenir un coneixement profund del que es pretén analitzar. El fet d’haver realitzat una webquest amb anterioritat a valorar un altre recurs ja existent a la xarxa, aporta referents sòlids per tal de poder aprofundir en l’examen.
D’altra banda, no estem analitzant recursos generals sinó només aquells que tenen com a objectiu el treball de l’ interculturalitat. Així doncs, no només necessitem posar en joc els nostres coneixements en relació a les Noves Tecnologies sinó que també hem de posar a sobre la taula tot un seguit de conceptes i teories fruit d’un altre tipus de disciplina.
Aquests conceptes ens ajuden a ubicar el recurs amb molt més fonaments en relació a les següents qüestions:
- Paradigma al qual s’inscriu.
- Model i nivell d’interculturalitat que desenvolupa o té com a objectiu desenvolupar.
- Patrons o estereotips que s’encarrega de trencar o conceptes dels quals facilita la reflexió.
- Si facilita o potencia les dimensions necessàries per desenvolupar un projecte d’intercultaralitat fort o que assenti les bases per iniciar canvis.
- Dinàmiques de diàleg i consens.
Concluint, tant la PAC2 com la PAC3 han resultat molt riques i productives; l’última s’ha enriquit molt de l’anterior però considero que cap de les dues tindria prou profunditat i seria prou significativa sense la realització de la PAC1 que aporta un marc teòric imprescindible pel desenvolupament de criteris i arguments en relació a un aspecte cada dia més important a les nostres societats: la interculturalitat i la seva relació amb l’educació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada