Una escola al desert.

Foto cedida per Jorge Torres Sánchez.

Coneixeu una escola que es diu "École des sables-Saint Exupery"?

És una escola que se situa a Taboye, al nord de Mali. Va ser fundada l’any 2002 per Ibrahim Ag Assarid amb ajuda de Moussa Ag Assarid, dos germans tuaregs que des de petits van lluitar molt per anar a l’escola.

Una cultura nòmada, com la tuareg, s’aferra a la tradició de forma desesperada com a forma de sobreviure al pas del temps i a les noves generacions. Des d’aquesta perspectiva, l’escola (que, en part, obliga a tenir uns certs hàbits sedentaris) es veu com una amenaça a la subsistència cultural.

Aquests dos germans van aconseguir fer una escola que integrés als nens i nenes tuaregs dins dels processos d’escolarització tot respectant la seva identitat. La lectura del llibre escrit pels dos germans sorprèn per la seva humilitat, la seva gran bellesa i per la seva força.

Cito un petit fragment que em va encantar perquè em va descobrir un fet important: com l’escola pot ser vista com una forma d’atemptat contra la pròpia cultura i el nucli de les tradicions d’una determinada ètnia o grup:

“ La mayor parte de los padres tuaregs no animaban a sus hijos a perseverar en la senda escolar. Para ellos, la escolarización les alejaba de su cultura. Efectivamente, lo único que pertenece a los tuaregs por la eternidad es la transmisión de la tradición, por lo que los padres temían que la escuela sumiese a sus hijos en un sistema de vida que no acertaban a comprender. El razonamiento les había hecho aceptar que sus hijos fuesen a la escuela, aunque, en el fondo del corazón, deseasen que se quedasen con ellos”.

Llegir aquest llibre ens pot fer a tots i totes reflexionar sobre com es pot arribar a fer una escola més intercultural: un projecte vertaderament fort on tothom se senti integrat seguint la igualtat i la llibertat com els dos eixos bàsics.

Referència bibliogràfica: Ag Assarid, M. i Ag Assarid, I. (2009): Los niños del desierto. Una escuela entre los tuaregs. Barcelona: Sirpus.

Cadascú és una multitud

Tot llegint un llibre de Salman Rushdie, vaig trobar el fragment que reprodueixo a continuació. L'autor ens parla de la complexitat de la nostra identitat i de la multitud que hi ha en el nostre interior.
Ell considera que som un tot heterogeni, canviant i flexible. Aquest fragment em va agradar no només per la seva bellesa literària, sinó perquè considero que és pertinent en relació al tema de la interculturalitat.
La meva conclusió en relació a la seva lectura i a tots els conceptes dels que anem parlant és la següent: si acceptem la nostra pròpia diversitat i entenem que tots estem conformats seguint aquest principi, serà molt més senzill viure en un món on l’heterogeneïtat no només és un fet sinó que forma part de la nostra essència.

“Quién qué soy? Mi respuesta: soy la suma total de todo lo que ocurrió antes que yo, de todo lo que he sido visto hecho, de todo lo-que-me-han-hecho. Soy todo el que todo lo que cuyo ser-en-el-mundo me afectó fue afectado por mí. Soy todo lo que sucede cuando me he ido que no hubiera sucedido si no hubiera venido. Y tampoco soy especialmente excepcional al respecto; cada “yo”, cada uno de los hoy-seis-cientos-millones-y-pico de nosotros, contiene una multitud similar. Lo repito por última vez: para entenderme, tendréis que tragaros un mundo.”

Rushdie, Salman (1980): Hijos de la medianoche. Barcelona: Random House Mondadori.

D'on sóc? Quí sóc?

Foto cedida per Kimberly Sánchez Simbaña.

Per a fer un treball profund sobre interculturalitat a les aules és imprescindible treballar la identitat personal.


La identitat que fou reconeguda en el passat com quelcom estàtic, actualment es percebuda com un conjunt de trets dinàmic i políedric.



Amin Malouf al seu llibre Identidades Asesinas denuncia el perill de no reconèixer la complexitat de la identitat i de polaritzar un únic aspecte de la mateixa. Si ens concentrem en una característica personal (p.ex. ser cristià) i creiem que és la més important de les múltiples que conformen el nostre èsser, és més fàcil allunyar-nos de la resta de persones i sentir-nos diferents. És molt més fàcil sentir-nos poc propers a persones que no coincideixen amb nosaltres en aquesta característica i, si ens fereixen, podem arribar a extremar les nostres reaccions. Malouf, considera que els grups extremistes fan servir aquesta estratègia.

Considero que per prevenir reaccions violentes i conflictes no hi ha res millor que estudiar la identitat com un global d'aspectes (a vegades, fins i tot, contradictoris) que ens poden fer apropar-nos a una persona que d'entrada no té res a veure amb nosaltres i forma part d'una cultura i un entorn aliè al nostre.


Des d'una perspectiva més holística del fet identitari podem arribar a treballar la interculturalitat amb molt més de sentit i significativitat.

Què en penseu?

Referència bibliogràfica: Malouf, Amin (2004): Identidades asesinas. Madrid: Alianza.

La primera diferència

Foto cedida per Jorge Torres Sánchez.

És un fet evident que la diversitat cultural s'expressa de formes molt diferents. No obstant, considero que la primera diferència és la que es genera per qüestió de gènere.

Des d'un primer moment, ha existit la distinció home i dona. Aquesta no és un diferència ben resolta a cap lloc del món tot i que les tendències etnocèntriques pretenguin que a Occident tota la feina està feta i que el masclisme és propietat de les societats orientals o "menys desenvolupades".

Llibres com El harén en Occidente de Fatema Mernissi qüestionen aquesta postura i ens fan veure que les dones tenen molta feina a tot el món per acabar de guanyar-se el respecte i la dignitat que es mereixen.

El fet femení és transversal a totes les cultures i a totes ha de ser una preocupació.

Referència bibliogràfica: Mernissi, Fatima(2006): El harén en occidente. Barcelona: Espasa.