Foto cedida per Jorge Torres Sánchez.
Coneixeu una escola que es diu "École des sables-Saint Exupery"?
És una escola que se situa a Taboye, al nord de Mali. Va ser fundada l’any 2002 per Ibrahim Ag Assarid amb ajuda de Moussa Ag Assarid, dos germans tuaregs que des de petits van lluitar molt per anar a l’escola.
Una cultura nòmada, com la tuareg, s’aferra a la tradició de forma desesperada com a forma de sobreviure al pas del temps i a les noves generacions. Des d’aquesta perspectiva, l’escola (que, en part, obliga a tenir uns certs hàbits sedentaris) es veu com una amenaça a la subsistència cultural.
Aquests dos germans van aconseguir fer una escola que integrés als nens i nenes tuaregs dins dels processos d’escolarització tot respectant la seva identitat. La lectura del llibre escrit pels dos germans sorprèn per la seva humilitat, la seva gran bellesa i per la seva força.
Una cultura nòmada, com la tuareg, s’aferra a la tradició de forma desesperada com a forma de sobreviure al pas del temps i a les noves generacions. Des d’aquesta perspectiva, l’escola (que, en part, obliga a tenir uns certs hàbits sedentaris) es veu com una amenaça a la subsistència cultural.
Aquests dos germans van aconseguir fer una escola que integrés als nens i nenes tuaregs dins dels processos d’escolarització tot respectant la seva identitat. La lectura del llibre escrit pels dos germans sorprèn per la seva humilitat, la seva gran bellesa i per la seva força.
Cito un petit fragment que em va encantar perquè em va descobrir un fet important: com l’escola pot ser vista com una forma d’atemptat contra la pròpia cultura i el nucli de les tradicions d’una determinada ètnia o grup:
“ La mayor parte de los padres tuaregs no animaban a sus hijos a perseverar en la senda escolar. Para ellos, la escolarización les alejaba de su cultura. Efectivamente, lo único que pertenece a los tuaregs por la eternidad es la transmisión de la tradición, por lo que los padres temían que la escuela sumiese a sus hijos en un sistema de vida que no acertaban a comprender. El razonamiento les había hecho aceptar que sus hijos fuesen a la escuela, aunque, en el fondo del corazón, deseasen que se quedasen con ellos”.
Llegir aquest llibre ens pot fer a tots i totes reflexionar sobre com es pot arribar a fer una escola més intercultural: un projecte vertaderament fort on tothom se senti integrat seguint la igualtat i la llibertat com els dos eixos bàsics.
Referència bibliogràfica: Ag Assarid, M. i Ag Assarid, I. (2009): Los niños del desierto. Una escuela entre los tuaregs. Barcelona: Sirpus.
CON EL BARCO DEL DESIERTO
ResponEliminaCAMIN LENTO, MUY LENTO.
BUSCO EL OASIS DE LA ESPERANZA
DE LA PAZ Y DE LA AMISTAD.
LLEGARA EL DIA QUE ESE DESIERTO
UNIRA A TODOS LOS HOMBRES .
SEGUIRE BUSCANDO ESE OASIS
GRACIAS A MI BARCO DEL DESIERTO
CAMINO LENTO,MUY LENTO.
Karim ben Alfarah