Us explico, a classe de català estàvem preparant amb els alumnes un tema del qual havien de parlar. Insistíem perquè fos un tema proper així que alguns van decidir parlar d’anècdotes de la seva infància i alguns del seu país.En concret, un alumne va proposar el Pakistan donat que ell prové d’allà. Amb ajuda de la mestra de l’aula d’ acollida van tenir la meravellosa idea que, a part de comentar algunes coses de la seva vida quan estava allà, fer-nos escriure en urdú.
La veritat és que va estar una genial idea per varies raons. Ens van preparar un full amb varies paraules en català i ell ens les posava en urdú a la pissarra. La satisfacció d’ell era espectacular, però què passava amb la resta? Ai! De cop i volta es van començar a sentir comentaris d’aquest tipus: “Què difícil!”, “Jo no podria aprendre mai a escriure d’aquesta manera”, “I, com s’escriu a l’inrevés?”.
Però el millor de tot va ser quan va passar a corregir els seus companys i companyes: alguns no ho havien fet bé i s’emprenyaven. De cop i volta, una activitat tan senzilla va tenir un significat espectacular. Ell es va sentir protagonista de forma positiva d’una situació que ell vivia de forma quotidiana, però a l’inversa: ara ell era el que dominava la situació i els altres els que no se’n sortien. I la resta van empatitzar i entendre molt més la seva situació.
A vegades tot passa per posar-se en el lloc de l’altre, encara que sigui literalment!
Una experiència simple i, en canvi, preciosa. A vegades ens trenquem el cap pensant coses per fer amb l'alumnat i potser no cal.
ResponEliminaAquesta experiència va ser increïble; el que no us podem explicar és la cara del nen que ensenyava als seus companys i companyes a escriure en Urdú... Impossible de descriure... fantàstic de viure! La consciència col·lectiva va ser espectacular (van viure en primera persona la dificultat que suposa aprendre una llengua tant diferent de la pròpia, començant pel propi alfabet); al mateix temps, aquest alumne va ser el protagonista i va poder ajudar als companys i companyes en una tasca d'aula en què els altres es trobaven totalment perduts... En definitiva... fantàstic!
Doncs sí! Tens tota la raó! El que més em va agradar d'aquesta activitat va ser que era molt interactiva, implicava a tots i totes, dinamitzava els rols establerts i no era "folclorista".
ResponEliminaSenzillesa i profunditat en un sol fet!
Moltes gràcies per col·laborar! Això és treball en xarxa!