Cultura d'escola i Cultura familiar

No cal buscar el contrast entre una cultura llunyana i una cultura més coneguda per a trobar conflictes i malentesos. Estic convençuda que a tots els centres educatius del món, sense excepció, la cultura escolar es troba amb obstacles en la comunicació amb les famílies dels seus alumnes.

Els centres educatius tenen una determinada idiosincràsia, una forma de comunicar-se i d’establir vincles particular. Les famílies, segons com, es poden sentir molt ben ateses i acollides; però d’altres poden sentir-se excloses i fora de lloc. Som propers, tenim un objectiu comú i lluitem en una mateixa direcció, però això no és suficient per a que no hi hagi problemes per fer-nos entendre amb les famílies.

I quan les coses van bé, tot sembla una bassa d’oli, però quan les coses es compliquen sembla que parlem en idiomes diferents. El llenguatge tècnic que fem servir els i les docents, la burocràcia, les exigències de l’administració i d’altres coses ens allunyen de les famílies fins al punt de veure’ns com a enemics i no com a col·laboradors en l’educació dels seus fills i filles.

Els i les docents hem de prendre decisions sobre la vida dels nostres alumnes. Moltes vegades són decisions complexes de transmetre a les famílies i més si tenim en compte tot el que he anat comentant als paràgrafs anteriors. Fa poc em vaig veure en una situació complexa. Havíem de comunicar a unes famílies determinades que els seus fills no podien continuar l’escolarització en un centre ordinari. La nostra proposta estava molt ben pensada i reflexionada. Teníem tots els arguments de la nostra part i els centres que proposàvem eren molt atractius i acollidors. Però es negaven rotundament. Vam fer múltiples reunions, vam visitar els centres amb les famílies i els alumnes, vam presentar tots els informes tècnics existents. I seguien negant-se rotundament.

Les famílies se sentien enganyades, estafades i poc enteses. Nosaltres ens sentíem frustrades i sense més recursos per fer arribar el missatge. La comunicació feia fallida per totes bandes i no veiem solució. Les famílies es tancaven i el temps també anava en la nostra contra. Es feia feina cada dia i cada dia se li donava una volta més, però res no servia.

Finalment, vam intentar l’única cosa que ens quedava. Gairebé com una mesura desesperada, ens vam despullar de la nostra disfressa tecnòcrata, vam mirar directament als ulls de les famílies i vam obrir els nostres cors. De cop i volta, tot va canviar i van accedir.

En aquell moment, tota la feina que havíem fet anteriorment va tenir sentit. I tenia sentit perquè els ulls que els miraven eren uns ulls iguals que els seus, eren uns ulls que brillaven amb amor cap als seus fills, érem unes persones com ells que es preocupaven de forma humana pel futur d’aquells infants i que, d’una forma insolentment honesta els feien arribar que també compartien les seves pors.

I és que l’emoció ens connecta, siguem de la cultura que siguem tots sentim, tots podem ser feliços o desgraciats. Tots i totes ens neguitegem i tots i totes podem tenir preocupacions. Als centres educatius pensem que aquesta és una obvietat que no cal explicitar. No obstant tots els nostres protocols, tots els tecnicismes i psicologismes que mediatitzen la relació i el vincle amb les famílies fan invisible aquest fet.

Quan això es posa nu d’artificialitats a sobre de la taula és un acte tant contundent que és irrefutable.