Petita història d'algú que busca la seva identitat

Foto cedida per Jorge Torres Sánchez

El que ve a continuació és una petita biografia pròpia. L’explico per dues raons: primera, perquè penso que és pertinent i té un valor en relació als temes que es treballen i, segona, perquè considero que he arribat a una sèrie de conclusions sobre la meva pròpia identitat després d’una llarga reflexió que val la pena constatar-les i que potser poden ajudar a algú que es pugui sentir identificat.
Començaré amb el típic vaig néixer a Barcelona. La meva mare era d’un poble de Granada on va deixar gairebé a tota la seva família i el meu pare va néixer a un poble del Marroc (era la tercera generació d’una família de malaguenys que es van assentar al Marroc i que van haver de partir quan va deixar de ser colònia espanyola). Els meus pares són vius, però ja m’han deixat la seva herència: uns valors, la possibilitat d’incrementar la meva cultura, una nostàlgia d’allò que no es podrà recuperar perpetua i un patiment per estar lluny dels que més s’estima infinit. D’aquesta herència potser són conscients de les dues primeres parts, però les dues últimes són més subtils i menys intencionades però es destil·laven a la nostra vida diària, en els seus tímids comentaris (per no fer-nos patir) i en les seves mirades.
A mi aquesta herència, avui dia, no em molesta. Al contrari, m’encanta.
Des de ben petita vaig sentir que no sabia ben bé com situar-me dins de les meves circumstàncies : vaig anar a una escola pública on el programa d’immersió lingüística estava en marxa i allà vaig aprendre el català. Allà és on es va iniciar una espècie d’esquizofrènia : a l’escola jo era catalana i em deia “Isabel” i a casa jo era un interrogant i em deia “Mabel”. La meva mare, que tenia molta intuïció, em va aproximar a la cultura catalana i em va ensenyar a valorar-la a la vegada que ella també ho feia. I, poc a poc, vaig anar construir la meva identitat catalana. Però a mida que anava creixent les meves amigues (ja gairebé adolescents) no es consideraven catalanes i buscaven tots els signes que les poguessin identificar com el contrari. Jo ara em pregunto: que és el contrari? El fet d’acceptar una part de tu (que ets fill d’immigrants) significa renunciar a una altra part de tu(que has nascut i t’has format a Catalunya) ?
Quan baixàvem a Andalusia la història es repetia, però amb una altra cultura i costums. A més hem d’afegir les hores i hores de records sobre el Marroc que el meu pare és capaç d’explicar i de l’obsessió familiar pel món islàmic que gairebé ha seduït a tres quartes parts del meu nucli familiar. Però allà succeïa una altra història ben diferent: jo pensava que aquella era una llar per a mi (estaven els meus avis, els meus tiets, els meus cosins, etc) i tothom em tractava amb familiaritat i em sentia ben acollida; perooooooooooooo....Que no se m’acudís pensar que jo era andalusa, jo era catalana! I per si m’oblidava em mostraven una prova ben evident. Em deien “¿Qué nombre tiene el equipillo ese que juega en Barcelona?” i jo deia llavors: “Barça”i llavors esclataven a riure i exclamaven “Ves?! Si fueras de aquí dirías Barzzzzzzzza i no Barsssssssssssssa”. Sense cap mena de dubte per a ells aquella era una prova més que evident de la meva identitat que cap antropòleg expert podia negar mai.
Llavors, després de molts intents de ser andalusa i de veure que no era acceptada vaig intentar ser catalana (ja que a la preadolescència ho havia rebutjat). De cop i volta, em van encantar els Pets, Gossos, Sopa de Cabra, etc. Anava als seus concerts, escoltava la seva música i, fins i tot, em vaig apuntar a un CAU pensant que allà em podria imbuir encara més de la que considerava la meva “cultura autèntica” (perquè en aquell moment jo pensava que havia de descobrir quina era la meva “cultura autèntica). Llavors, rebutjava tot el que sonés a andalús, odiava el flamenc i no suportava l’accent. Fins i tot, es podria dir que rebutjava als meus pares perquè ells “tacaven” la meva “puresa catalana” (una tontada, en realitat). La veritat és que vaig millorar molt el meu nivell de català amb la música i veient “Nissaga de Poder”, però el CAU va resultar un mig fracàs donat que gairebé més de la meitat dels que anàvem érem del Carmel (per tant, fills d’immigrants) i a sobre vaig començar a sortir amb un noi que la seva família era d’origen andalús. A més va donar la casualitat que em vaig trobar amb molta gent que em feia el mateix comentari: “tu no ets d’aquí, perquè la teva manera de parlar...”. Llavors els hi deia que els meus pares no eren nascuts a Catalunya i ells em deien “ Ah! Llavors tu ets andalusa”.
Evidentment, que no tothom em plantejava aquests dilemes i, com vaig veure que hi havia molta gent que tampoc li donava molta importància al meu fet identitari, vaig decidir que durant un temps no hi pensaria i que, simplement, deixaria que els meus sentiments anessin fluint.
D’aquesta manera és com vaig descobrir unes quantes coses:
- La primera és que la meva identitat era polièdrica i que els límits polítics i geogràfics no existien a la meva ànima.
- Vaig entendre que al meu interior podien conviure pacíficament totes aquestes parts i que per reafirmar una no era necessari excloure cap.
- I també que la identitat té molta relació amb els sentiments de cadascú i que les ganes d’etiquetar que tinguin els altres no vol dir que jo m’hagi d’etiquetar. Els meus sentiments, a vegades, són poc transferibles a una “categoria” o “etiqueta”.
Actualment, ballo flamenc amb gent molt diversa, m’emociono amb el so de la gralla i els tabals dels diables; tinc amistats que tenen avis i besavis catalans i em sento molt orgullosa de fer servir paraules com “quelcom” o “quitxalla” ; sé quí és Xesco Boix i també Camaron de la Isla; m’encanta dir paraulotes en castellà perquè la “j” sona fantàstica i m’encanta fer declaracions d’amor en català perquè no hi ha res com dir “t’estimo”; m’encanta sentir la paraula “habibi” perquè és el que el meu pare em deia de petita, que la meva mare em cridi “Mabeeeeeeeeeeeeeeel” i que a l’escola els meus alumes em diguin “Isabel”; quan vaig a Granada, em passejo per l’Alhambra com si fos casa meva perquè l’he visitada moltes més vegades que altres familiars meus que la tenen més a prop i l’he estudiat més perquè l’estimo de veritat, també conec bars de tapes al meu poble (encara que no siguin els millors)i podria arribar al mirador de San Nicolàs sense cap problema; també m’encanta passejar-me pel gòtic de Barcelona i sé on està el mont Tàber i, quan pujo als antiaeris del Guinardó, em poso molt trista pensant en els anys de guerra i postguerra que va viure Barcelona; també us haig de dir- i això és un secret- que aquest estiu, quan vaig viatjar al Marroc i vaig baixar de l’avió, em vaig posar a plorar d’una forma incontrolada. Algú em va preguntar: “Per què plores?” No li vaig dir res amb molt de sentit, però en el meu interior sabia que la nostàlgia del meu pare s’havia colat en un foradet del meu cor i, encara que sigui increïble, tenia la sensació d’haver tornat a casa.