dijous 26 de novembre de 2009

La passió per la vida

Dedicat a les mestres del Morera,
a les que ho van ser i a tots els que sense ser-ho contribuiexen
cada dia a la tasca educativa
que es duu a terme (ells i elles ja saben quí són).


Crec que el que et fa ser mestre no és una carrera.

Crec que hi ha moments a la vida que la passió per la vida et desborda.
És en aquells moments que et sembla que tot el que tens a dins no té cabuda dins del teu pit. Respires ben fort i voldries compartir-ho amb algú i fer arribar als altres unes ganes de viure que exploten per dins. Són unes ganes que neixen de viure moments tristos i moments alegres. Són les ganes més autèntiques.

És en aquell precís moment en el que et transformes en mestre, de forma inevitable!

dimecres 18 de novembre de 2009

Llanto por Marruecos

Avui us ofereixo un poema escrit per un desconegut poeta d'origen marroquí que ha estat tan amable d’oferir-nos la seva creació per aquest bloc.


Espero que el gaudiu molt!

Sueño con volver a verte,
por pisar tus tierras, estar entre tus gentes
es la tierra que me vio nacer
y hace años que salí y todavía no
he regresado.

Lloro por ver tus pueblos
zocos y aledaños.
Lloro por tus gentes
que emigran sin descanso.
Son los sin papeles que
mueren en pateras cruzando el charco
intentando llegar a otro
continente para encontrar trabajo.
Pero siempre con el deseo
de volver a tu lado.


Lloro por todo lo que en tu tierra
está pasando.
Lloro por Marruecos


¡Lloro!¡Lloro! Y siempre estaré llorando.
Lloro por los sin papeles
por lo mucho que están pasando,
por sus gentes que están lejos,
por lo que atrás han dejado.


dissabte 14 de novembre de 2009

Qui és Paco Candel

Francesc Candel va néixer a Casas Altas (País Valencià) a l’any 1925. Quan era molt petit la seva família es va traslladar a Barcelona i van viure a Montjuïc a una zona de barraques.

Es va mantenir durant tota la seva vida a la Zona Franca, molt proper dels temes i les persones de les quals parlava als seus llibres.

Va desenvolupar varies facetes: dibuixant, escriptor, periodista i polític.

Pel que fa a la faceta d’escriptor cal destacar el llibre Els altres catalans publicat l’any 1964. Aquesta obra es considerada com un estudi sociològic sobre com es va anar construint i transformant la població i la societat barcelonina d'aquell moment. Davant de les dades fredes i objectives, Candel va desenvolupar un relat-assaig que aportava una visió més humana de les circumstàncies de la ciutat de llavors. Parlava de la situació d’indefinició que vivien els nouvinguts i de la necessitat d’acollir-los per tal de resoldre els problemes de marginació i desavantatge econòmic i social que aquests vivien. Un relat que, encara avui dia, és vigent.

Com a polític cal destacar la seva actuació com a senador per Barcelona dins de la coalició “Entesa dels Catalans” (1977).

Referència bibliogràfica: Candel, F (2002): Els altres catalans. Barcelona: Edicions 62.

divendres 13 de novembre de 2009

3. Seguiment i evolució de la webquest.

En primer lloc, m'agradaria dir que la webquest ha estat tota una descoberta. Desconeixia aquest tipus de recurs i trobo que és una eina molt encertada per integrar les Noves Tecnologies d'una forma significativa al món de la formació. Trobo molt interessant el fet de guiar i orientar la cerca per internet donat que, de ben segur, tots i totes ens hem trobat en la situació de demanar que els nostres alumnes busquin informació a internet i acabin més perduts del que van començar. Fins i tot, els adults ens acostumem a perdre'ns en el maremàgnum d'informacions que hi ha a la xarxa.
Tanmateix, trobo molt encertat que promogui el treball en equip i el treball autònom. Pel que fa al treball en equip considero que potencia el desenvolupament del diàleg, el consens i el treball cooperatiu. Aquestes habilitats són imprescindibles per arrelar un projecte d'escola intercultural realment fort i d'un alt nivell. Tot el que no passi realment per aquest procés es queda enrera del que realment demanen les aules d'avui dia.

Pel que fa al treball autònom considero que facilita el desenvolupament d’estratègies metacognitives com el seguiment del propi procés d'aprenentatge i l'autoavaluació. Aquestes habilitats són imprescindibles en un món que demana, cada vegada més, una actualització constant dels professionals de l'educació entre d'altres. Tot i els grans avantatges que mostra i les facilitats que presenten les plataformes, no podem obviar les dificultats que pot presentar a qualsevol que, com jo, encara no estigui gaire familiaritzat amb el món de les Noves Tecnologies. Una de les primeres dificultats que he trobat és les relacionades amb el món informàtic. Tot i ser senzill, no podem obviar que l'estructura informàtica condiciona la forma de programar-la...és molt evident però fins que no t'hi poses no ets vertaderament conscient de fins a quin punt.

De la mateixa manera que en el dia a dia de l'aula et condiciona el tipus de classe, com és el grup, quins recursos tens, etc. A la webquest, les seves possibilitats i limitacions t'obliguen a pensar molt. En una de les coses que més et fa pensar és en les problemàtiques i situacions que et trobes a l'aula. Pensar de forma general és relativament senzill, no obstant concretar una proposta i fer-la engrescadora i que s'adapti al format de les webquests no és gens senzill.

Al meu grup hem enfocat la nostra webquest cap a la "Formació del professorat". En part, pensàvem que tenia moltes possibilitats, però a l'hora de la veritat, ens hem adonat que tendíem a pensar les coses com si anessin dirigides als alumnes. Ara mateix, estem una mica, en aquest punt. Tractar de definir ben bé les activitats, objectius, avaluació a un públic més adult. Tanmateix, la nostra webquest està enfocada cap a la sensibilització del professorat i, no tant, cap a la capacitació. Pensàvem que era el més adequat tenint en compte el context que ens plantejava la PAC.

La nostra webquest plantejava el tema de treballa el sentiment de pèrdua com a element imprescindible per tal d'assolir l'objectiu de facilitar la vivència de la incertesa com a element clau de la nostra societat postmoderna. Evidentment, la feina no és senzilla donat que crear espais als centres educatius (i més a secundària) que fomentin aquest tipus de diàleg no és gens fàcil. Hi ha una càrrega de continguts purament acadèmics, una sèrie de demandes socials i polítiques i altres imprevistos que funcionen com a obstacle i impedeixen aquest treball a l'aula. A més moltes de les propostes per a treballar les emocions cauen en els típics tòpics o en processos pseudoterapeutics que no convenen gens per trencar amb l'etnocentrisme imperant. Per tant, ha estat complex donar-li la forma adequada que ens permetés presentar la diversitat de situacions i la confluència de l'emoció i el sentiment de pèrdua.
Pel que fa al treball en equip, hem de dir que ha estat del tot fluid. Si bé, ens va costar arrencar, ara per ara, cadascú aporta part de la seva experiència professional i dels seus coneixements acadèmics. La primera qüestió va ser descobrir que teníem procedències formatives i professionals molt diverses. Aquest fet, lluny de ser un obstacle, ens ha facilitat donar visions diverses. No hi havia rols ni tasques predeterminades, simplement, anàvem construint i consensuant en funció del que anaven fent uns i altres. I potser aquesta ha estat la més gran riquesa donat que s'està fent un treball cohesionat i ben consensuat: li donem formes plegades. Evidentment, alguns controlen molt més la redacció del contingut i d'altres van controlant molt més els aspectes informàtics (que ens donen més problemes).
En definitiva, es valora molt positivament la realització de la webquest com a primera aproximació a aquest tipus d'entorn i al desenvolupament de material que tingui com a contingut aspectes relacionats amb la interculturalitat.

dimecres 11 de novembre de 2009

Una frase interessant

Avui només deixaré caure una frase que m'ha semblat molt interessant...

"No es posible dar clases de democracia
y al mismo tiempo considerar como absurdo
e inmoral que el pueblo participe en el poder."
(Paulo Freire)
A algú li diu quelcom?

dilluns 9 de novembre de 2009

Una escola al desert.















Foto cedida per Jorge Torres Sánchez.

Coneixeu una escola que es diu "École des sables-Saint Exupery"?
És una escola que se situa a Taboye, al nord de Mali. Va ser fundada l’any 2002 per Ibrahim Ag Assarid amb ajuda de Moussa Ag Assarid, dos germans tuaregs que des de petits van lluitar molt per anar a l’escola.

Una cultura nòmada, com la tuareg, s’aferra a la tradició de forma desesperada com a forma de sobreviure al pas del temps i a les noves generacions. Des d’aquesta perspectiva, l’escola (que, en part, obliga a tenir uns certs hàbits sedentaris) es veu com una amenaça a la subsistència cultural.

Aquests dos germans van aconseguir fer una escola que integrés als nens i nenes tuaregs dins dels processos d’escolarització tot respectant la seva identitat. La lectura del llibre escrit pels dos germans sorprèn per la seva humilitat, la seva gran bellesa i per la seva força.

Cito un petit fragment que em va encantar perquè em va descobrir un fet important: com l’escola pot ser vista com una forma d’atemptat contra la pròpia cultura i el nucli de les tradicions d’una determinada ètnia o grup:

“ La mayor parte de los padres tuaregs no animaban a sus hijos a perseverar en la senda escolar. Para ellos, la escolarización les alejaba de su cultura. Efectivamente, lo único que pertenece a los tuaregs por la eternidad es la transmisión de la tradición, por lo que los padres temían que la escuela sumiese a sus hijos en un sistema de vida que no acertaban a comprender. El razonamiento les había hecho aceptar que sus hijos fuesen a la escuela, aunque, en el fondo del corazón, deseasen que se quedasen con ellos”.

Llegir aquest llibre ens pot fer a tots i totes reflexionar sobre com es pot arribar a fer una escola més intercultural: un projecte vertaderament fort on tothom se senti integrat seguint la igualtat i la llibertat com els dos eixos bàsics.

Referència bibliogràfica: Ag Assarid, M. i Ag Assarid, I. (2009): Los niños del desierto. Una escuela entre los tuaregs. Barcelona: Sirpus.

diumenge 1 de novembre de 2009

Classes d'urdú.

Us explico, a classe de català estàvem preparant amb els alumnes un tema del qual havien de parlar. Insistíem perquè fos un tema proper així que alguns van decidir parlar d’anècdotes de la seva infància i alguns del seu país.

En concret, un alumne va proposar el Pakistan donat que ell prové d’allà. Amb ajuda de la mestra de l’aula d’ acollida van tenir la meravellosa idea que, a part de comentar algunes coses de la seva vida quan estava allà, fer-nos escriure en urdú.

La veritat és que va estar una genial idea per varies raons. Ens van preparar un full amb varies paraules en català i ell ens les posava en urdú a la pissarra. La satisfacció d’ell era espectacular, però què passava amb la resta? Ai! De cop i volta es van començar a sentir comentaris d’aquest tipus: “Què difícil!”, “Jo no podria aprendre mai a escriure d’aquesta manera”, “I, com s’escriu a l’inrevés?”.

Però el millor de tot va ser quan va passar a corregir els seus companys i companyes: alguns no ho havien fet bé i s’emprenyaven. De cop i volta, una activitat tan senzilla va tenir un significat espectacular. Ell es va sentir protagonista de forma positiva d’una situació que ell vivia de forma quotidiana, però a l’inversa: ara ell era el que dominava la situació i els altres els que no se’n sortien. I la resta van empatitzar i entendre molt més la seva situació.

A vegades tot passa per posar-se en el lloc de l’altre, encara que sigui literalment!